Conxa Garcia. Ens sentim decebudes pel No a l’Acord de Pau a Colòmbia. Moltes són les colombianes que hi han treballat. L’escriptora i articulista Maribel Nogué escrivia per a La Independent que “Ningú sap la violència que ha hagut de suportar anys i anys la seva població civil, les seves dones en particular, i potser ningú tindrà present el gran paper jugat d’ençà que el 1995 –per exemple- la Ruta Pacífica va endegar, una proposta política que pretenia la confluència de les dones en tots els diversos sectors (intel·lectuals, mares, comunitàries, religioses, etc.) que es declaraven pacifistes, antibèl·liques i constructores d’una ètica de la no violència on l’equitat, la tolerància i la llibertat fossin els seus principis fonamentals”. Segueix llegint »
Conxa Garcia. Dissabte 15 d’octubre, a les 17 hores, les dones dels moviments feministes de Catalunya, seran al Passeig de Gràcia en un dels trams de la cadena humana contra els tractats de lliure comerç TTIP, TISA i CETA, en concret al tram 6 entre Consell de Cent a Aragó.
Com ens informa La Independent, Barcelona és una de les ciutats europees que s’ha unit a la Campanya per exigir la seva retirada perquè amenacen els serveis públics, els drets socials i ambientals i la pròpia democràcia. Comença un trimestre decisiu per exigir a les institucions que es posicionin en contra dels Tractats de lliure comerç perquè la Comissió Europea i els lobbies econòmics volen accelerar políticament els terminis per aprovar els Tractats TTIP (Acord Transaltántic per el Comerç i la Inversió, en les seves sigles en anglés), TISA (Acord Internacional sobre el Comerç de Serveis) i amb Canadá el CETA (Acord Econòmic i Comercial Global), encara que sigui de forma provisional. Un cop en vigor, la seva derogació podria ser molt complexa, per no dir impossible.
La Campanya Catalunya No al TTIP s’uneix a les accions convocades a tota Europa i que a l’Estat espanyol culminen la setmana del 10 al 16 d’octubre, amb l’organització d’activitats, mobilitzacions i una gran cadena humana. Aquestes accions seran clau també per ‘plantar cara’ a les pretensions de ratificació provisional del CETA -el TTIP canadenc- el 18 d’octubre, ratificació que, segons les associacions convocants, “es faria per part de la Comissió Europea per la porta del darrere, sense fer cas als parlaments nacionals ia les milers de veus contràries” a tot el continent europeu. Segueix llegint »
Diversos col·lectius i organitzacions feministes de Catalunya, País Valencià i Ses Illes s’han en la Plataforma Feminista 5N a Tarragona per impulsar una gran manifestació contra les violències masclistes el 5 de Novembre a Tarragona a les 12 del migdia a la Plaça Imperial Tarraco. Us traspassem la informació que ens ha arribat:
La Xarxa Feminista i la Comissió dinamitzadora de les Jornades Radical-ment feministes s’han compromès amb aquesta crida i us animem a participar massivament. Aquesta iniciativa dona continuïtat a les mobilitzacions contra les violències masclistes en els diversos territoris com la que va haver a Euskalherria aquest mes d’abril o a Madrid l’any passat.
L’objectiu d’aquesta manifestació es denunciar les violències masclistes i la manca de resposta contundent per part de les administracions i els governs. Però també visibilitzar que el moviment feminista som la clau de la transformació cultural i social. Sense les dones no hi ha revolució. Les unes al costat de les altres, practicant l’autoorganització, l’empoderament i l’autodefensa feminista, diem prou a les violències masclistes i ens donem suport per gaudir de vides i relacions lliures.
En aquest moment són molts els col·lectius i organitzacions feministes a Lleida, Tarragona, Tortosa, Barcelona, Valencia, El Maresme i altres llocs….. que estan treballant per que es puguin omplir els carrers de Tarragona de milers de persones, però sobre tot de milers de dones. Segueix llegint »
Puri Pérez. Había decidido no hablar de temas de política, pero es que esta situación tan lamentable que estamos viviendo, me indigna tanto. Todos quieren el poder, y no abandonarlo. Ésto es un caos, el partido popular con el ego aún más subido que nunca, ahora que vuelve a ganar en Galicia por mayoría. El partido socialista no se aclara, es una jaula de grillos, no saben por dónde salir, cada vez pierden y pierden más votos, son momentos de mucha crispación, la tozudez de su líder está llevando al partido socialista hacia el abismo.
Ciudadanos ni fu, ni fa, también van perdiendo escaños, igual que Podemos con su lucha interna, y con poca identidad, ya que en algunas comunidades cambia de nombre, no me parece serio. Por otra parte tenemos a los nacionalistas sumergidos en la lucha por la identidad y la libertad. Mientras tanto, los ciudadanos de a pié vemos mermados nuestros derechos y necesidades, y cada día con más y más carencias y más problemas.
Así que, señoras y señores políticos, dejen de mirarse el ombligo y pónganse a trabajar duro, luchen todos juntos y pongan arreglo a este caos, y a esta incertidumbre. Y en vez de pensar en ustedes mismos, piense en su país, en los inversores, en las deudas en que nos han metido, en la cultura, en la educación, en la sanidad, en la investigación, y sobre todo en una reforma laboral digna. De modo que dejen este teatro, y pónganse las pilas. A mi, particularmente, me da vergüenza de los políticos tan ineptos que tenemos.
Puri Pérez. A lo largo de la historia siempre han existido las musas. Han sido mujeres irrepetibles, cada una con su estilo, que se hacían notar por su carisma, su gran personalidad, su estilo de vida, su frescura y su valentía, mujeres sin tapujos ni prejuicios, expuestas a todo tipo de críticas. Ellas incendiaban la fantasía de los artistas provocando su creatividad, inspiración y su entusiasmo.
He aquí que, tanto pintores, como escritores, poetas, fotógrafos, cineastas, han querido a su manera inmortalizar a sus musas.
Existen infinidad de historias, todas ellas apasionantes. Pero en concreto os quiero recordar en estas líneas a un gran pintor catalán Ramón Casas, que nació en enero de 1866 en Barcelona y murió en 1932 también en la misma ciudad. Pertenecía a la burguesía, venía de una familia muy acomodada.
Contaba 40 años cuando se enamoró perdidamente de una chiquilla de 18 años , llamada Júlia Peraire, se conocieron en un café estilo parisino que se llamaba Maison Dorée , donde el acudía a las tertulias de intelectuales, y ella entraba a vender lotería y periódicos. Fue su gran pasión, esta relación escandalizó a la sociedad barcelonesa y burguesa, dada la diferencia de edad, pero ellos seguían con su idilio, ella se convirtió en su musa y amante; y después de vivir muchos años en pecado, según los cánones de la sociedad y la iglesia, la hipocresía y la doble moral que existe también hoy, deciden casarse. Segueix llegint »
Conxa Garcia. Segons Laia Vila de l’Institut Internacional per l’Acció No violenta, Marroc és un dels països amb més desigualtat de gènere. El principal problema, vinculat a la defensa dels drets humans de les dones, és l’accés a l’educació. Hi ha un alt percentatge d’analfabetisme a nivell global al país: un 35% i, a nivell rural, pot arribar fins al 98%.
La segona causa de discriminació de les dones ve lligada a la dificultat d’accés al mercat de treball, la qual cosa limita molt la seva capacitat de desenvolupar-se i ser autònomes. Un tercer nivell de discriminació està vinculat amb la llei, perquè, tot i que la Constitució garanteix la igualtat entre homes i dones, trobem lleis, com la que regula l’herència, on aquesta igualtat no es tradueix en una realitat concreta.
I el quart nivell de desigualtat és la participació política. Només el 17% dels parlamentaris són dones. Parlamentàries com Naima Ben Yahia o Fàtima Gouiama, no ho tenen fàcil. Les llistes nacionals, que funcionen per quotes de dones i joves, impedeix que les dones puguin repetir legislatura. La llista de joves hauria d’incloure també dones. Elles voldrien aconseguir un 30% de dones al Parlament, per garantir-ne una major participació política i avançar perquè sigui més paritari.
Puri Pérez. Cada mañana para ir a trabajar me desplazo en metro .Cuando paso por el pasillo, siempre me fijo en el músico que hay ese día , unas veces hay un chico que canta bajito y suave, canciones en catalán , al pasar por su lado siempre me regala una sonrisa, y yo le regalo una moneda. Otras veces hay una señora de unos sesenta años, lleva el cabello muy corto y todo gris, también canta en catalán, tiene una voz preciosa, serena, dulce, siempre intercambiamos miradas de agradecimiento y complicidad. Pero no todos los viajeros se detienen, la mayoría pasan sin mirar al músico, van deprisa cabizbajos sin apenas ver ni oír al músico ni a su música.
Para poder tocar en el metro y tener un espacio, estos artistas tienen que pasar una prueba o un pequeño examen delante de un jurado, y si lo aprueban obtienen una licencia y les asignan un lugar en el metro. Estos músicos están asociados se llama Asociación de músicos de calle (Amuc), su actividad es legal y autorizada por el ayuntamiento, incluso una vez al año celebran un festival de música en el metro.
Así que amigos pasajeros, no es fácil la vida de estos artistas del subsuelo, cada uno con su vida con su historia, unos de aquí, otros de allá, pero todos con un fin común, la música.
Desde aquí agradecer a todos ellos que con sus ritmos, nuestros trayectos sean más alegres y amenos. De modo que cuando paséis delante de un músico, al menos prestar unos segundos de atención. Ellos te regalarán, una melodía, y una mirada de ilusión en el subsuelo.