Opinió

Consol Lacida.  Però, què és aquesta emoció tan intensa que envaeix el nostre ser, que ens arriba quan veiem o pensem amb una persona en particular? Podem anomenar amor a quelcom?

L’amor es pot definir com una afecció profunda, que porta a la persona que el sent a buscar una aproximació amb el seu amant. Per suposat, la intensitat canvia en funció de la persona: pot ser dèbil, fort, o fins i tot molt fort, i portar a una obsessió de difícil control.

L’amor neix i es manifesta en nombrosos signes que no ens enganyen, com palpitacions, un nus a la gola, suor a les mans, papallones a l’estómac o inclús una immensa felicitat, que envaeix en pensar o veure la persona desitjada. També desitgem l’amor de l’amistat.

Perquè, és ben sabut que en un estat amorós, les emocions s’identifiquen i la dependència es desenvolupa, així com la realitat es torna més bonica. És com tenir somnis estant despert, és un sentiment que també pot modificar el nostre comportament, i ens torna més tolerants i pacients amb la persona desitjada.

I jo us pregunto, amigues meves: no diuen que l’amor és cec? M’ho sabríeu contestar?

Consol Lacida.  Les flors comencen a florir així com ho fan les ametlles, a pesar de l’aigua, les inundacions, el fred i la neu. Els primers rajos de llum retornen a la vida les plantes, i fan renéixer els brots més joves. És el símptoma que els dies seran més llargs i que ben aviat ens destorbarà l’abric. Ja ho veureu que, sense adonar-nos, ben aviat buscarem colors més clars per vestir-nos.

D’aquí a poc temps no valdrà no voler mirar-nos al mirall amb atenció pel nostre embolcall, el qual hem de mirar de cuidar i mimar, ja que és una manera de recordar-nos que, a més de la família, el treball, la casa, la parella i els amics, també estem nosaltres. Perquè som dones maques, serenes, sensates i seductores, tot i les “patas de gallo” o les cel·lulitis “preciosament reals”. Som dones que, hem sabut combinar la llibertat amb coqueteria i l’emancipació amb passió, reivindicació i seducció. Segueix llegint »

Consol Lacida.  He intentat averiguar en què consisteix la felicitat. Com l’aconseguim, com la perdem i com algunes vegades, per davant d’ella, sense reconèixer-la hi és. Així doncs, per què la busquem en els llocs equivocats? Com per exemple el CONSUM, com si fos alguna cosa que poguéssim comprar o en l’oci, com si fos algun lloc on poguessim escapar-nos o bé, en els canvis de relacions o en l’estil de vida com si estiguéssim al final de l’horitzó.

La felicitat no està a cap més lloc, sinò que està on som nosaltres. No és quelcom que fem ni que tenim, la posseïm. No es tracta de fe entesa exclusivament com una doctrina religiosa, sinó més aviat d’atenció, com una forma de no donar les coses per sentades, sinó per donar les gràcies. La fe l’entenc com la valentía d’establir i mantenir compromisos, compromisos dels que neixen de les relacions humanes i les relacions de confiança.

Roberto Begnini va fer una pel.lícula sobre l’holocaust i li va posar de nom: La vida és bella. No sé si jo podria arribar tan lluny, però en el títol hi havia una afirmació sorprenent. Es tractava de la força de l’esperit humà per derrotar la tragèdia celebrant la vida enmig del patiment.

Amigues la vida és maca, només ens fa falta obrir ben grossos els ulls.