Opinió

Consol Lacida

Aquesta tarda de diumenge, quan ja han passat cinc mesos sense ell, repasso els meus comptes i m’adono del penós que és ser vídua i pensionista en un país d’opereta com el nostre.

Fins avui no havia volgut pensar en els diners, cosa que per a mi sempre ha estat indiferent, ja que d’ells en tenia cura el Salvador i mai no va voler que hi patís. Em donava tot el que podia, dintre dels nostres mitjans, i sempre estava preocupat perquè quan ell no hi fos no ens faltés res ni a mi ni a les nenes. Vàrem treballar moltíssim al mercat, sobretot ell, matinant, passant calor i moltíssim fred i també, perquè no, angoixes, que no en faltaven. Sense fer mai vacances. Nosaltres, la família, si que volia que en tinguéssim i ens estaven dos mesos a Begues. Ell hi pujava cada dia a dormir i sentir-se feliç amb nosaltres, era un cas únic.

Tothom parla de crisis i retallades arreu, però ningú no parla de les minses pensions de moltes vídues que cobren tres-cents euros al mes, una vergonya per al país. Els nostres polítics deuen pensar que són suficients, pel cas que han fet durant anys a la Plataforma de Dones Vídues que es reuneixen cada vint-i-cinc de mes, en silenci i ordre a la Plaça Sant jaume de Barcelona, per demanar una pujadeta, no gaire gran, de les seves pensions de viudetat, crec jo molt merescudes. Elles han ajudat a fer gran el país tenint cura de la llar, els fills, el marit i molts cops dels avis de la casa. Un grup important d’elles també han treballat fora de casa, una mica per ajudar i una altra mica per sentir-se independents, per gaudir de ser dones.I, avui dia, sort d’elles que també tornen a tirar el país endavant, ja que gràcies a elles, les noves famílies joves poden sortir-se’n, perquè tenen cangurs gratuïts i, així, els treuen feina als polítics, pobrets!, que si no haurien de solucionar les demandes d’escoles bressol. Segueix llegint »

Consol Lacida

El meu barri, l’ Esquerra de l´Eixample, és un conjunt d’arquitectura original, amb les seves façanes i les seves illes d’interiors ajardinats, els carrers amples amb voreres grandioses plenes d’arbres, tal i com la ideà l’arquitecte Ildefons Cerdà per realitzar el seu somni de ciutat cosmopolita.

Fou un barri que es va ploblar de gent jove el segle passat. Persones amb un poder adquisitiu que no estava gens malament, ja que hi havia força gent amb professions liberals,que tenien servei i cotxe. Un barri, diguem, alegre i benestant. Però el temps passa per a tothom i també passa per al meu barri. Aquelles famílies joves van anar envellint, fins a ser avis i àvies que vivien de petites rendes, que cada vegada eren menys rendibles.

Aquests carrers estaven plens de botiguetes, de petits comerços que venien els seus productes al costat dels dos mercats, el de Sant Antoni i el del Ninot. Les botiguetes van anar tancant, perquè el calaix s’anava fent minso, cada vegada més i més i també van arribar les jubilacions del botiguers. Es van salvar, una miqueta, els mercats pel fet de ser més barats i que la seva gent passava més de puntetes, no eren tan conegudes les seves vides. Passejar pels amples carrers feia una mica de pena, ja que tot es va tornar gris i trist, la crisi havia arribat al meu barri. No solament es van tancar les botiguetes sinó que es van vendre els pisos i bastants persones grans van haver de marxar a d’altres indrets. Segueix llegint »