Opinió

Mujer, artista i creadora

Ha habido, hay y siempre habrá damas artistas. La mujer es un ser inteligente, intuitivo e innovador. Lo que ha ocurrido, durante la historia, es que nunca se le ha potenciado, pero siempre se ha sabido y ellas lo han intuido. La prueba está en los pocos temas que se les dejó desarrollar su valor creador, como por ejemplo, en los trabajos manuales, que muchas sociedades antiguas dejaban en su manos Sabemos que algunos de esos labores son verdaderas obras de arte, como muestran los bordados de tapices o alguna escritora que, para ser editada, tenían que firmar con seudónimos masculinos. Durante siglos ellas hacían estos menesteres en la intimidad del hogar

Pero llegó el siglo XX, y todo fue cambiando. Entonces poco a poco ellas tuvieron acceso a la educación, y a los pocos años empezó a florecer toda la fuerza creadora del sexo femenino. Y en apenas cien años desde que se les dio la oportunidad de estudiar y llegar a la universidad y a todos los oficios, ellas han obtenido la misma clasificación, por lo menos intelectualmente, que los hombres.

¿Qué podemos hacer para potenciar todo su poder artístico? Desde su tierna infancia tendríamos que incentivar a las niñas, sin perjudicar su condición femenina, y de futuras madres( pues es ley de vida.) Favorecer su creatividad dotándolas de todos los medios necesarios para desarrollar su potencial, en el tema que sea. El resto, mi intuición femenina, me dice que con solo estas herramientas, ellas solas se desenvolverán con éxito en los campos que hayan escogido y que tengan talento, por supuesto

Carmen Dominguez.

1908, PUNT DE PARTIDA

El Diumenge 23 de maig es va iniciar el primer cicle d’activitats a la Plaça de les dones del 36. amb la lectura dramatitzada 1908, Punt de partida dirigida per Imma Colomer i interpretada per les actrius Gemma Julià, Susana Egea i Marta Millà.

L’obra rememora la vida de tres dones creadores que van néixer el mateix any: Simone de Beauvoir, Mercè Rodoreda i Anna Magnani i mostra el recorregut vital de cada una d’elles: ben diversos però, alhora, confluents. El bon treball de les actrius i l’acurada tria de textos resulta del tot encertada i sap fer recordar i recuperar la trajectòria d’aquestes tres creadores. A més, els recorreguts personals esdevenen representatius del recorregut col·lectius. Les tres autobiografies reflecteixen clarament la situació i l’evolució de les dones al llarg el segle XX i permeten reconèixer i identificar molts dels reptes i problemàtiques a què s’han hagut d’enfrontar durant aquests últims cent anys.

Després de tants entrebancs, un bon començament per a la Plaça. Esperem que la programació cultural primavera- estiu es vagi consolidant i que la Plaça de les dones del 36 esdevingui, cada cop més, un espai per la convivència, la cultura i la recuperació de la memòria.

Sara Reñé

LA RAJOLA

17 maig 2010
By

Quan visites ciutats europees t’adones que urbanísticament coexisteixen passat i present. En canvi aquí és diferent.Passejant descobreixes que la Vila es transforma i s’adapta al present. A les places es substitueixen els arbres per unes altres varietats que trigaran a donar ombra, el terra per ciment i els bancs de fusta per uns altres de disseny que destrossen l’esquena i que, en seure, no toques de peus a terra (Lesseps). Potser per això tens la sensació que els petits tenen uns mini-espais per jugar i que els parterres pateixen d’alopècia.
Anant d’un costat a l’altre ens trobem que de mica en mica s’eliminen barreres i que ja definitivament el costum dels graciencs per caminar pel mig està justificat: les bastides, les motos, els sacs de runa … Per tant, els cotxets dels nens i les nenes, els carrets de la compra i les cadires de discapacitats ho tenen més fàcil, sempre i quan no circuli cap vehicle. I què dieu de les cantonades? Sort que santa Llúcia ens conserva la vista ja que ara els conductors, que no pateixen pels pneumàtics, fan drecera en tombar de carrer.
Per acabar, us heu fixat que un símbol, un signe representatiu està desapareixent? Em refereixo a l’ element protagonista del metro quadrat que es va donar com a peça representativa al museu olímpic de Lausanne. Sí, a la característica rajola que era a totes les voreres, de diferents models però indiscutiblement un element particular dels nostres carrers. Les causes les desconec però el fet que hagi un petit tros a Luis de Antunez i que, en una de les remodelacions recents, al carrer Martí entre Vilafranca i Escorial, s’hagi reposat em confirma que antigor i modernitat no estan renyides i mantenen un signe d’ identitat propi.
Rosa Pérez

BUS DE BARRI

17 maig 2010
By

Des del 1999 el BUS 114 uneix el barri de Gràcia amb Can Baró. El 2001 es va ampliar l’ itinerari fins als carrers F.Alegre, Budapest i Telégrafo. Els seus usuaris són principalment gent gran i amb mobilitat reduïda. Sovint han d’esperar força estona aquest bus i, en la majoria de parades, no hi ha cap banc perquè puguin seure. A vegades es tracta de gent amb crosses, amb diferents malalties com l’artrosi i d’altres i per a ells és un suplici esperar i esperar…És per aquest motiu que crec seria molt convenient posar bancs, encara que sigui un, per a les persones que més ho necessitin.

Al final i començament d’itinerari d’aquesta línia, o sigui a la Travessera de Gràcia amb Via Augusta, hi ha un espai ampli per posar-ne al menys dos, tenint en compte que a la parada següent de la Travessera de Gràcia hi ha un o dos bancs seria molt convenient posar-ne també a la parada d’inici i final. També em pregunto si seria factible canviar la freqüència del Bus i que hi hagués més servei, que la gent no hagués d’esperar tanta estona.

La línea 117 fa un recorregut ampli, Dos de Maig, Ant.Mª Claret, arriba a la Font d’en Fargas, Pg.Maragall, Hospital de Sant Pau i amb bon servei, exceptuant també la freqüència d’horari. Pel que fa a bancs per a seure, el problema és el mateix que el de la línia 114. Seria convenient una revisió de les parades per millorar el problema de la gent amb mobilitat reduïda.

Des del mes d’Octubre s’ha posat en servei una nova línia, la 129, al barri del Coll,districte de Gràcia, amb origen i final a l’Hospital Militar, al Parc sanitari Pere Virgili. Connecta el Coll amb Vallcarca i es pot enllaçar amb el metro L3 Penitents, i amb altres autobusos. Seria convenient, també, en aquest cas, que en les parades que fos possible posar, sinó un banc al menys un parell de seients per a la gent gran.

Per finalitzar, he de dir que la xarxa de busos es va ampliant i va acostant els diferents barris del nostre estimat districte de Gràcia i, per tant, s’està fent una bona tasca en aquest sentit. Continuar en aquesta línea és acostar els barris, les persones, i, en definitiva, fer força perquè Gràcia sigui, encara més un districte privilegiat i vagi millorant, sobretot per a la gent que hi viu i que tan orgullosa està de ser gracienca.

Maria Lluisa Pena

EN RECORD DE MANOLA RODRIGUEZ

5 març 2010
By

La Manola Rodríguez Lázaro, una de les dones fundadores de l’Associació de Les Dones del 36, els darrers anys malalta d’Alzhéimer, ens va deixar el passat 24 de setembre, acompanyada dels seus germans, fills i nÉts. El 30 de setembre hauria fet 92 anys. La famÍlia ho va dur en la intimitat i no s’ha sabut fins aquest mes de febrer.

Totes les persones que la vam conèixer la recordarem alegre, vital, present a totes les reivindicacions, actes, manifestacions contra tot allò que creia una injustícia. Va ser sempre jove, com totes les dones que formaren aquesta Associació, que van portar la memòria històrica de les dones d’aquesta generació i les seves vivències de l’època de la República, de la guerra, de la post-guerra, a les noves generacions.

La recordaré sempre com en la foto del llibre “Les Dones del 36” Un silenci convertit en paraula.1997-200, que van presentar com a coronament del seu treball tot oferint-nos un “testament gràfic i oral”: una dona presumida, amb el cabell sempre arreglat i una mica de color als llavis, i els ulls i la boca somrients.

Breu esbos biogràfic

La Manola Rodríguez Lázaro va néixer a Bilbao el 30 de setembre del 1917. El seu pare era un obrer anarquista. Era la més gran de vuit germans. La familia es va traslladar a Barcelona el 1925, ja que el seu pare era perseguit per les seves idees polítiques. Als catorze anys va començar a treballar en una fàbrica tèxtil.

El 1932 es va traslladar a Madrid tot coincidint amb la proclamació de la República i el 1936 es va afiliar a les Joventuts Socialistas Unificades on va tenir càrrecs de responsabilitat. Ella i sis companyes més en assabentar-se que hi havia nombroses baixes al front, van decidir d’anar-hi a lluitar a les trinxeres. Tres mesos després, van creure que eren més necessàries a la reraguarda i tornaren a Madrid.

El 29 de març del 1939, amb el seu company, van intentar marxar d’Espanya amb uns vaixells anglesos que van dir que sortirien d’Alacant i que no van arribar mai. La Manola estava embarassada i va ser detinguda. El seu primer fill va néixer a la presó d’Alacant. Com que hi havia massa dones i nens a la mateixa presó les van enviar als llocs de procedència però es preveia que la detindrien en arribar i va marxar, un altre cop, cap a Barcelona, on ja s’hi va quedar definitivament.

La Manola es va incorporar de seguida a l’activitat clandestina contra la dictadura i va ingressar al Partit Comunista, al qual va estar afiliada fins a la seva mort. També va fer seva la lluita feminista. El 1997 , com ja hem dit, va fundar amb d’altres companyes, de diferents ideologies i maneres de pensar, l’Associació de Les Dones del 36.

Dos poemes

La Manola Rodríguez també havia escrit alguns poemes, aquí en teniu una mostra. El primer parla de la seva pròpia mort i el segon està publicat al llibre que hem citat més amunt:

A vosotros y vosotras, un día triste pensando que me iré

Ya me he ido pero estoy.
Me da igual ser yoque una flor.
Ellas son testigo de mi retiro,
con vosotras y vosotros alrededor.
Por eso estoy,
no me he ido.
Desde donde me coloquéis
os miro. (sense títol)

(Sense títol)

Pero no,
no quiero otra guerra
ni cuerpos caídos
sin calor
ni ojos abiertos
sin ver
ni brazos
que no puedan abrazar,
ni mentes
sin esperanzas…
ni niños
sin padres…
¡quiero la paz!

Una gran amiga seva, la Maribel Nogué diu en un escrit-comiat a la Manola, que la seva mort ha estat un cop “Així de dur, en silenci per a la família extensa que va formar part de la seva vida: veïnatge, sindicalistes, feministes i camarades del partit. Pensar en la Manola és pensar en la seva lluita incansable, en la seva fidelitat al compromís, en la seva ètica personal”.

CONXA GARCÍA

DONES I BELLESA NATURAL

1 març 2010
By

Si consultem el Diccionari de la Real Acadèmia Espanyola de la Llengua, trobarem que “bellesa” es defineix com la propietat de les coses que fa estimar-les, infonent delit espiritual i una cosa “natural” és una cosa feta amb veritat, sense artifici, barreja ni composició alguna, espontània i sense duplicitat.

Les definicions de les quals partim, ens duen a definir la bellesa natural de les dones com les qualitats que les fan diferents, que els donen propietat, singularitat i autenticitat, sense massa artificis.

L’essència de la bellesa de les dones resideix en la capacitat de sentir-nos i mostrar-nos diferents, particulars i inèdites, tant interna com externament. La bellesa ens importa. Multitud d’estudis demostren que els dies en els quals ens sentim més feliçes són aquells en els quals ens veiem més maques. Per això, podem dir que la percepció és important per a sentir-nos bé amb nosaltres mateixes. Aquest percepció rares vegades és objectiva i està condicionada per molts factors com, per exemple, les imposicions mediàtiques.

Els mitjans de comunicació ens venen la necessitat de consecució d’una imatge corporal atractiva carregada de cànons preestablerts i de pressions socials. Les dones apareixem com a subjectes passius, com objecte de desig de l’home. Ens limiten el nostre desig sexual al fet de ser desitjades i no a desitjar pròpiament.

Fem cas a la frase cèlebre de Simone de Beauvoir: La dona no neix es fa. Desenvolupem-nos sense perdre mai la nostra capacitat d’exercir el nostre dret a ser diferents i a gaudir de ser-ho.

Encarni Sánchez

SENYORA. EM PODRIA DIR QUINA HORA ÉS?

1 març 2010
By

Ui, quin mal fa sentir aquestes paraules! Fins a les hores anaves pel carrer segura sense pantejar-te res respecte al teu aspecte, però ara…
Sí, el rellotge biològic és evident i et fa obrir els ulls, ja no se’t veu jove Jove, paraula crítica, com diu Fàtima Mernissi a “L’harem occidental” 1, l’arma utilitzada contra la dona a Occident és el temps però no s’ataca directament l’edat sinó l’estètica. Aturem-nos i mirem al nostre voltant. Ens adonarem del fantàstic món que s’ha creat per aconseguir ser allò que potser mai hem estat.
Al·leluia! Tot és qüestió de posar-nos-hi: productes
cosmètics de tota mena, fàrmacs miraculosos, robes que redueixen el ventre i les cartutxeres o donen volum als pits, mil i un aparells per reduir aquells quilos de més sense tenir que renunciar a un sol àpat, dietes immenjables, cirurgia estètica finançada, sessions maratonianes de gimnàstica… En definitiva un pas per entrar al “País de Mai Més” i veure’s com un dels personatges coneguts que surten a la TV i que ja no es reconeixen de tantes coses que s’han arribat a fer!
Sí, tot un ventall d’opcions que mai ens podran garantir la joventut que ja ha passat. La Fàtima Mernissi1 s’adona i ens comenta que a Occident no s’obliga a cap dona a cap d’aquestes ofertes meravelloses del mercat però es refusa a qui no entra en el model imposat. Un model en què totes les dones han d’ésser iguals.
Ara bé, si tornem a mirar detingudament al nostre voltant veiem dones: familiars, amigues, companyes de feina, conegudes i desconegudes que són diferents. Hi ha tanta diversitat! Dones invisibles per no ajustar-se al cànon establert. Dones que no esperen que l’home ni la societat els doni identitat ni estatus social. Dones que no están obligades a ser belles i fan ús de les seves aptituds i capacitats. Són dones completes2.
Rosa Pérez
1. Fàtima Mernissi. L’harem occidental: el vel invisible: ¿Dones alliberades o dones manipulades?, Edicions 62,2001
2. Germaine Greer. La mujer completa, Kairos, 2000

PERCEPCIÓ DEL NOSTRE COS

1 març 2010
By

Aquest món d’avui hem de referència la BARBI, una noia “guapa”,esvelta, ben vestida i ben pentinada,super maquillada.Vaja, una super Nina, en la qual es miren com a model moltes noietes i moltes dones també.
Aquest mirall porta a las dones i a algun home,a sentir-se insatisfets ja que la societat del segle XXI està una mica buida de sentits. Tenir el cos de moda o no,no depèn tant del que fem per tenir-lo sinó que sovint té a veure amb el que tenen els nostre pares.Es una qüestió de genètica.
Si estem massa grassos o prims pateix el nostre cos i el nostre cap. Altres vegades estem en un cos normalet que no ens desagrada però l`altra gent ens fa sentir malament i acabem per creure que no estem bé. Els mitjans de la Televisió amb els seus anuncis i els programes escombraries triomfen les Barbi i ens diuen quin cos esta bé i quin no.També ens “matxaquen” les botigues de roba si gastem una talla 42-46. També ens fan sentir malament perquè hauríem de tenir la talla 36. Quantes de les persones que estan en pasarel·les de moda o en la Televisió són felices de veritat?.
Sobre les operacions d´estètica tampoc estic en desacord ja que per gent que pateix alguna alteració física els pot canviar la vida i val la pena pensar en ells. No estic d´acord en les operacions d´estètica tipo Barbi. Perquè treure’ns les arrugues quan demostren el fantàstic de les coses que has viscut?
Hem de protegir-nos de las critiques i missatges sobre com has de ser.Tinguem recursos i criteris propis per cuidar-nos. Cuidem-nos fent gimnàstica, tenint control del que mengem i tenint cura una mica de l’ estètica perquè també és agradable per una mateixa i,sobretot,un deure pel nostre cos, que, sigui de la talla que sigui, és el que tenim i ens fa viure la vida que ha de ser estupenda per a tothom.
A més tots som “guapos” i “guapes” d´alguna manera i per algú. Anims companyes podem guanyar aquesta guerreta contra la pobra Barbi i la seva parelleta

Consol Lacida

LA MEVA JUBILACIÓ

12 febrer 2010
By

Jo era una nena entremeliada, defensora de les causes justes, tant a l’escola com al carrer. Han anat passant els dies i els anys i, de sobte, em trobo amb la jubilació davant meu. De moment em va saber greu, ja que amb el treball estava distreta i alegre (encara que a algú li pugui semblar impossible).

El primer dia de la meva jubilació, al despertar-me més tard de la meva hora de sempre i veure que podia fer les coses amb tota tranquil.litat, vaig estar pensant una bona estona un xic trista. Què faré ara per omplir el temps del dia? Però, de seguida, em vaig dir a mi mateixa: Consol… ets una afortunada perquè ara podràs dedicar-te a tu mateixa tot anant al gimnàs i a la perruqueria tranquil.lament, sense mirar el rellotge…

Però vaig ador-me que també tenia tot el temps del món per apendre coses noves, que encara no havia tingut l’oportunitat d’aprendre i tantmateix gaudir de la meva parella anant a caminar dues hores diàries, mentre recordem la nostre joventut, les nostres il.lusions, unes complides i d’altres per complir, però sempre donant gràcies a la vida, perquè encara ens tenim l’un a l’altre i ens sentim plens d’amor.

Sóc una dona afortunada! , també puc dedicar més temps a les meves nétes Raquel i Sara, ja que mentre treballava gairebé no podía ni veure-les. A més amb l’avantatge que són dues dones ja fetes, cosa que fa que disfruti d’elles sense esgotar-me, al contrari em donen joventut, ganes de marxa i d’estar “a la onda” tal com diuen elles.

Per les tardes participo en diferentes activitats com realitzar el programa Ones de Dones de Ràdio Gràcia, el Consell de Dones, el Consell Ciutadà, graciamon.cat, i el taller d’escriputura de Dones Comunicadores (que bona falta em fa). Totes aquestes activitats m’han permès conèixer diferents persones i em donen cada dia més ganes de fer coses noves, d’explorar nous horitzonts.

Vull gaudir de la vida sent encara aquella nena entremeliada i defensora de les causes justes, perquè el món ho necessita i jo també ho necessito per ser plenament feliç.
La vida és una roda que volta i volta i hem de saber girar i no posar resistència al canvi.

Consol Lacida

DONES DEL SEGLE XXI. ÈPOCA DE CANVIS

12 febrer 2010
By
Les dones i els homes fan un ús distint del temps i de l’espai. Aquesta diferència està relacionada amb el model patriarcal en el qual es basa la nostra societat. Aquest model reflecteix un repartiment de funcions entre homes i dones, pel fet de ser home o dona, sense tenir en compte les seves capacitats ni els seus coneixements.

Tota persona reparteix el seu temps entre l’espai privat, l’espai públic i l’espai domèstic.
En primer lloc, es definirà l’espai privat com el temps singular, el propi, el del culte a la individualitat. En el cas de les dones, es tendeix a confondre aquest espai amb el domèstic, furtant així aquest espai per a elles mateixes. En segon lloc, s’identifica l’espai públic amb l’àmbit productiu o de “l’activitat”. És el lloc de la participació en la societat i del reconeixement. En aquest espai, tradicionalment, s’han col·locat els homes. Finalment, l’espai domèstic es relaciona amb la “inactivitat”, on té lloc la cura de la llar, la criança, els afectes i la cura de les persones depenents. En aquest espai s’han col·locat, tradicionalment, les dones.
Els temps canvien i les persones evolucionem però sempre queden assignatures pendents. La gran assignatura pendent de les dones és la conquesta de l’espai privat. Les dones ja no són invisibles. Són molt visibles, especialment en els espais públic i domèstic. El que no s’ha d’oblidar és que el públic és l’eina per arribar a produir veritables canvis en la vida de les dones. Tots els canvis en l’espai públic i privat de les dones s’han produït paral·lelament. Sense progressos en el privat no s’haurien produït canvis en el públic, i al revés. Quan les dones aconsegueixin la conquesta de l’espai

Escolteu Ones de Dones

Ràdio Gràcia. 107.7 Dimarts de 18 a 19 h

Ones de dones 2

Banc del Temps de Gràcia


Seu a Lluïsos de Gràcia. Plaça del Nord, 7-10. Tel: 93 218 33 72.

Canal Dones Graciamon

Punt d’Informació i atenció a les dones de Gràcia


Dilluns, dimecres i divendres
de 9h a 12h.
Dimarts i dijous, de 16h a 19h
Francesc Giner,46.
Tel.: 93 291 43 30

Associació de veïns i veïnes el Coll- Valcarca/ Vocalia de la dona


Plaça Grau Miró,2b. Obert cada tarda, de 17h a 20h

Centre d’Informació i Recursos per a les Dones


Camèlies,32-36

Ciberdona

Associació de dones no stàndards

Comunicadores del Coll

Comunicadores del Coll

Som un grup dones inquietes i actives

Projecte Minerva

Projecte Minerva

Catàleg virtual de creadores de Gràcia