ELS NETS

Els nets….Aquests petits éssers que ens proporcionen felicitat en quantitats extraordinàries, encara que, com quasi tot en la vida, pugui haver, existeixi un “pero”….Començarem amb les satisfaccions que ens donen amb les mans obertes….El net/a…..aquells ulls que et miren amb amor, diàfens, sense trampa, són la imatge de l’ànima, pura, dels sentiments que encara no estan malmesos, aquell petit cor que batega i que s’apoderat per sempre més, del teu.

El net/a…quina paraula tan gran per a un cos tan petit. Quan acabats de néixer els acarones entre els teus braços, tornes a ser mare/pare, agafes els seus dits i observant amb la força que responen tot prenent els teus, restes de per vida unit/da a ells.

I quina moguda Déu meu! Primerament de nadons, biberons, després farinetes, més tard les cremes de verduretes i de fruïta, etc. etc., el bany, el parc, les baralles amb la cadira de passeig que no s’acava d’obrir ni de tancar….En un somni arriba l’escola bressol…Apa! amunt i avall, els berenars, VIGILAR molt més del que es fa quan tens els fills petits, es tan gran la responsabilitat! El bany, el sopar… i així els dies que siguin necessàris.

Cap als 4 i 5 anys ja pots gaudir d’una conversa amb ells, mostrar-lis el camí que, i d’acord amb els pares, és el més adient per a ells. Els descobreixes les meravelles de la natura, els hi dones a conéixer la música, a comptar, a cantar, els hi expliques contes, els de tota la vida i els que brollen de la imaginació. És una época meravellosa…i no en tinc cap dubte que cadascuna d’elles en un futur, restarà plena de vivències per gaudir-ne fins el final de la vida.

Els qui tenim nets/es sóm uns éssers privilegiats! Ara, anem amb el “pero”….

Quan arriben els fills a buscar el nen/a, rebs un reconfortant petonet…..”que macu està mama, que net i que pulit, fa goig”…però……quina sensació de solitud quan s’en van. De vegades es fa difícil superar-ho. Tot just han marxat ja sents la necessitat d’altre abraçada, altre mirada que et faci seguir i pensar…Quina vida més plena….Encara faig falta…..

També és cert que el recordar les vivències del dia et fa somriure, encara que restis un xic trist/a.

Al dia següent i després d’haver DESCANSAT ja tornes a estar “en forma” i jo crec que la il·lusió de tornar a veure els nens fa que superis l’artrosi o altres malalties derivades de l’edat. A pesar del cansament físic, els nets/es et fan vibrar, viure, i com tens la sensació de que has d’estar sempre a punt, doncs això, que segueixes i segueixes….

El poder gaudir dels nets, be sigui col·laborant a tenir-ne cura o senzillament portant-los a passeig,al cinema, a berenar, dialogar amb ells, contribuir a la seva formació integral com a persones que són i en un futur proper, adults, és de les experiències més sensacionals de la vida.

Potser pensareu que tot plegat és un xic exagerat….us puc assegurar que no és així.

Gaudeixes dels nets com no has pogut fer-ho amb els fills, degut principalment al temps dedicat a la vida professional.

Finalitzo aquest cant als avis/es, als nens i nenes d’arreu, als que tenen la sort de gaudir dels seus avis/es i també als que no els tenen, perquè d’alguna forma puguin suplir-los amb persones que els estimin i arribin a adults amb la influència tan positiva i enriquidora d’un avi, d’una àvia.

Tots aquests pensaments no indiquen en cap cas pressumpció com a àvia que sóc, és senzillament amor, amor incondicional i absolut.

Maria Lluïsa Pena