AVIS I ÀVIES

Avui en dia, a moltes famílies els fa falta el suport dels avis/es. Generalment, el pare i la mare dels nens/nenes treballen i han de comptar amb ells. Els avis i àvies quasi sempre es fan càrrec dels seus néts: els van a buscar a l’escola, els banyen, els donen el sopar i així quotidianament fins que els pares els recullen. Algunes famílies els necessiten dies alterns i d’ altres només en moments puntuals

Aquesta dedicació als néts, en molts casos, és una revifalla per a aquests avis/ies. Poder sentir-se útils, dedicar la vida a aquests éssers als quals estimen tant fa que prefereixin aquest tipus de vida a fer altres activitats com anar a casals, viatjar, cultivar-se anant a la Universitat, etc. El mal és quant els avis tenen inquietuds d’un altre tipus i els agrada tenir una vida pròpia. Està bé, com anteriorment he dit, atendre els néts en moments puntuals, però també poder viatjar, fer cursos per aprendre diferents matèries que havien quedat pendents, etc.

Aquestes persones estan sotmeses a les circumstàncies de vida dels fills i no tenen cap opció d’elecció. Això és injust ja que la totalitat de persones que tenen una certa edat són conscients que el que no facin ara difícilment ho podran fer més tard. És llei de vida. Desconec quina pot ser la solució d’aquest problema molt i molt freqüent. Adoren els seus néts però tenen la sensació que se’ls ha tancat una porta a tantes oportunitats que hi ha avui en dia per a la gent gran.

Potser els avis/es haurien de parlar sincerament amb els fills per a trobar una solució que sobretot no faci mal els nens/nenes. Els avis/es necessiten un respir, sentir-se ells mateixos, gaudir amb plenitud la vida. Dedicar-se totalment als néts hauria d’ésser opcional, no obligatori. Que, els que disfrutin amb l’absoluta entrega als seus néts ho facin amb plena consciència i voluntat i que els que busquin altres opcions ho puguin desenvolupar i aconseguir.

Els avis i àvies són els portadors de la història de les famílies, de les tradicions, de la saviesa que dona la vida i no sempre són prou valorats. Donem a la nostra gent gran tota la importància que tenen i, sobretot, el nostre respecte i amor.

Maria Lluïsa Pena i Bernad