Sara Reñé
Aquestes vacances no hem pogut descansar gaire. Durant el mes d’agost, hem seguit assetjats i alarmats per les polítiques socials del govern de la Generalitat. El degoteig de notícies sobre la reforma del RMI (renda mínima d’inserció) i altres temes socials ha estat constant i ha provocat, de nou, les protestes irades de moltes entitats i sectors socials.
No cal dir que cal evitar tot tipus de frau a l’Administració i que, sense dubte, la revisió del RMI era necessària. Però ens preguntem si el decret que modifica les condicions d’accés a aquest ajut és el més adequat per a la situació que estem vivint. Cal realment restringir l’accés a la renda mínima sense haver previst altres mesures alternatives? Cal deixar sense cobrar les persones més excloses i que tenen més problemes per a la reinserció, els col·lectius més vulnerables? És necessari desprotegir i deixar sense ingressos els aturats de llarga durada? S’han de prendre aquestes decisions tant precipitadament i sense consens? A cop de decret? Es responsable no donar resposta a les situacions de precarietat que ha generat la crisi econòmica?
No sembla que aquesta sigui la millor manera de preservar la cohesió social. Cal recordar que l’Estatut garanteix la percepció d’una renda mínima a “aquelles persones o famílies que es trobin en situació de pobresa”.. i que la RMI es va aprovar per consens parlamentari amb l’objectiu de pal·liar aquestes problemàtiques. L’acció del govern ha estat precipitada i mal planificada i, sobretot, mancada d’ètica. I, a més, molt poc eficaç i innecessària ja que segons sembla aquesta reforma suposa un estalvi mínim (0’22 %) dels pressupostos de la Generalitat.
Esperem ara, impacients, una acció decidida i radical contra el frau fiscal, encara molt elevat, que sí suposaria un augment significatiu i rellevant dels ingressos públics i permetria disminuir considerablement els ajustaments i retallades que s’estan duent a terme a Catalunya.
Sara Reñé
