Conxa García. En la seva darrera etapa (1919-1932), Maria Blanchard, que havia estat una “outsider”, una llibertària, en la seva manera de pintar va tornar a la figuració, encara que va tenir el gran talent i la capacitat de transformar la seva obra sense abandonar els termes del cubisme, tot convertint-la en un mode d’expressió propi. La figura humana li serví per expressar les seves vivències interiors, la qual cosa dóna a les seves pintures una personalitat característica, tot desenvolupant un personal llenguatge pictòric en 39 pintures, on la dona va tenir un protagonisme decisiu: maternitats, nenes i nens. Va crear una mena de realisme màgic, que impregna aquesta etapa de la seva obra.
En aquest quadre la imatge principal és un nen que juga amb un globus. El nen és petit, esta assegut a terra, sobre un coixí, al costat del qual hi ha una baldufa. Té el globus lligat al canell esquerre i, en aquesta mà sembla tenir una galeta. Té la cara i la mirada aixecades vers el globus i amb la maneta dreta oberta vol agafar-lo. Una de les cametes del nano està doblada sobre el coixí i el peu resta sota de l’altre cameta amb el genoll doblat, tot fent força amb el peu com si volgués aixecar-se per agafar el globus.
Veiem el terra de l’habitació, una taula amb una trompeta de joguet a sobre, un pany de paret amb alguns quadres penjats i, al fons, una porta oberta, des de la qual veiem una altra porta en un espai contigu. El cubisme és present en les formes geomètriques que conformen tot aquest entorn del nen.
El llum està distribuït entre blancs i brillantors per tota la composició. Aconsegueix amb la seva pinzellada crear una mena d’irisació, molt peculiar Quant als colors trobem un groc terrós al terra, el marró fosc de la taula i la porta que està més lluny i el to verdós de la de la cambra. El blau del paper de la paret i, a partir de mitja alçada, els quadres difuminats per la blancor de la llum. El nen vesteix un jersei grisenc i un pitet blavós. Trobo que el globus té una gran importància dins del quadre, pintat en un color moradís.
El nen mira el globus amb una mirada de desig d’enlairar-se per poder abastar-lo. A mi em sembla veure un deix de tristor, potser el sentir de Maria, a qui ancorava el seu cos, com a un minyó d’aquesta edat, i envejava poder surar en l’aire com el globus, sentir que el seu cos era lleuger. Ella se sent més com la baldufa que resta fosca al terra, del qual depèn per poder apuntalar-se per girar en contraposició del brillant i gràcil globus.