Conxa García. Per la carretera que voreja l’illa d’Islàndia, hi ha moltes zones en què vas veient constantment el mar. L’aigua és una constant en aquella illa, ja sigui en forma líquida: rius, llacs i cascades; o sòlida, en el gel de les glaceres. Freda o calenta, quan surt expel·lida amb força pels geysers, tot barrejant la seva forma líquida i la gasosa, visible amb aspecte de fum.
Paràvem en racons o miradors en el camí que ens duia d’una ciutat a una altra, totes amb un nom impronunciable per a nosaltres, vam acabar referint-nos-hi amb un nom més curt tot agafant una part del nom real. Molts cops, en les nostres aturades, ens trobàvem sols davant d’una natura que donava la sensació de puresa. De tant en tant ens sorprenien salts d’aigua que queien al mar des dels penya-segats.
El blau del mar, a la part nord de l’illa, em va semblar realment especial. Em quedava embadalida com si no l’hagués vist mai, el mar. No sé explicar ni definir aquell blau tan intens, esplendent, rutilant. Potser l’atmosfera és més neta, l’aigua més límpida, en aquell indret llunyà. El mar que banya aquesta part septentrional del país és el Mar de Groenlàndia que forma part de l’Oceà Àrtic.
Hi havia dies o moments del dia en què es formava una boira sobre el mar que donava un sentit fantasmagòric a les entrades de terra que s’hi endinsaven i, alhora, creava un contrast peculiar amb el blau que amagava, però que se li escapava, com jugant, per alguns encontorns.
Amb el ritme de desgel de la plataforma àrtica, sembla que es podria obrir un corredor perquè hi passessin vaixells. Això trencaria l’ecosistema marí i el blau del mar potser deixaria de ser tan especial. Esperem que els habitants de l’illa i de la resta del planeta aconseguim que això no s’esdevingui.
