Núria Novell. Va néixer l’any 1868 al barri de La Salut i mori el 1948 a Prada de Conflent. Era lingüista, filòleg, professor, soci del Centre Excursionista de Catalunya, primer president de la Unió Catalana de Federacions Esportives i formà part de la selecció de tenis del FC Barcelona. Va ser president del Patronat de la Universitat Autònoma de Catalunya, càrrec del qual serà destituït arran dels Fets del Sis d’Octubre de 1934, detingut el dia 27 i empresonat al vaixell Uruguay. Professor de Prosàdia Catalana a l’Institut del Teatre, escriu el Diccionari General de la Llengua Catalana. El 1913 formà part de la candidatura de la Unió Federal Nacionalista Republicana per a les municipals, i el 1926 refusa ser membre de la Real Academia Española de la Lengua. Amb el temps, acaba sabent català, castellà, francès, anglès, alemany, italià, romanès i rus. Marxa a l’exili el 24 de gener, “No et facis il·lusions, perquè no tornarem”, li comenta a l’esposa. Un home incansable, capaç de dir “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.
Josep Pla diu d’ell: ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explicita i indiscutible. D’una presència modesta però real, amable però caut, circumspecte, silenciós i pausat. El mateix es definia com un home gris, sense relleus, sense biografia. Fumador en pipa i bevedor de cervesa o whisky, tenia por al telèfon, que no feia servir.
El 23 de gener de 1939 hi va haver una reunió d’urgència a la Conselleria de Cultura. Hi va assistir Pompeu Fabra. Els presents van acordar continuar l’obra de la Institució de les Lletres Catalanes “allí on puguem, dins o fora de Catalunya”. El 24 de Gener d’aquell any fatídic a la matinada, Pompeu Fabra i la seva família van marxar cap a l’exili. Sense res més que el que portava posat. Les filles van agafar només quatre vestits embolicats dins un llençol. Pompeu Fabra ja era gran quan va exiliar-se, tenia setanta anys.
El 25 de desembre de 1948, Pompeu Fabra, que tornava d’haver passat la Nit de Nadal amb la família a Perpinyà, es va començar a queixar de molèsties. No tenia cap malaltia, senzillament, el cor cansat. Van arribar a casa. Queixós, va demanar un got d’aigua, que li va relliscar de les mans. Tenia vuitanta anys, i havia dedicat tota la vida a la llengua. El seny ordenador de la llengua catalana. El Mestre. L’enginyer químic a qui li va néixer la consciència lingüística quan de jove, volent escriure una carta a uns cosins, es va demanar per quina raó els escrivia en castellà, i va decidir d’escriure’ls en català, que era la llengua amb què es parlaven. Una vida dedicada a endreçar la llengua, a codificar-la, amb voluntat que fos per a tothom i en qualsevol circumstància.
Va viure-hi amb penúries i estretors, ell també, i sort en va tenir moltes vegades del menjar i la roba que li feien arribar. Però també va viure, parafrasejant-lo, sense abandonar mai la tasca ni l’esperança
