Puri Pérez.La tradició tèxtil de Catalunya és ben coneguda. Al segle XIX, hi havia infinitat de fàbriques però va ser durant la meitat del segle XX quan va tenir el seu major esplendor. Eren molts els pobles que vivien de les seves fàbriques. Sabadell, Terrassa, Manresa, Roda de Ter, Mataró o l’Hospitalet, sense oblidar-me de la joia del modernisme, la Colònia Güell on es fabricava la pana i el vellut.
Encara podem veure algunes d’elles, com la fàbrica Godó i Trias, la fàbrica Vilomara o la Tecla Sala, convertida avui en un important centre cultural, amb una gran biblioteca, sales d’actes, sales d’exposicions, un lloc per gaudir i tornar al passat. És per això que vull parlar de Tecla Sala, una dona amb caràcter, valenta, madura, molt religiosa, amb una forta personalitat, justa i ferma. Ella va dirigir un petit imperi en una època on només manaven els homes.
Va néixer a Roda de Ter el 1886 i va morir el setembre del 1973. Es va quedar òrfena als cinc anys i va haver de viure amb els seus tiets. Per part del seus pares i també dels tiets va heretar la indústria tèxtil. Només amb 22 anys es va posar al front de la fàbrica que va seguir creixent al casar-se amb el seu cosí Joan Riera i Sala. Va ser una dona molt respectuosa amb el seus treballadors majoritàriament dones. A la fàbrica hi havia guarderia, infermeria, economat, servei de dutxes, biblioteca,…Les treballadores, fins i tot podien aprendre a escriure i a llegir, també aprenien a brodar i, si es posaven malaltes no els descomptaven res del salari, perquè ella també era dona i comprenia les mancances i la duresa de ser dona en aquella època.
Tecla va estar a l’exili a França, va donar grans sumes de diners a la Creu Roja, a l’abadia de Montserrat, va reconstruir ésglesias, campanes i va crear una escola-llar, destinat a dones jovenetes. A l’Hospitalet, on es trobava la fàbrica, el 1954 la van nomenar filla adoptiva i li van donar la medalla d’or perquè va ser ella qui va alçar i aixecar riquesa i prestigi per a aquesta ciutat. Segur que a Tecla Sala li hauria agradat que la seva fàbrica de cotó s’hagi convertit en un gran centre difusor de l’art i la cultura. En la seva memòria porta aquest nom.
No sé a vosaltres però a mi m’agraden aquestes histories del nostre passat i poder conèixer aquestes vides de dones valentes i lluitadores, demostrant la igualtat i el respecte entre home i dona.
