Blog Archives

Com, de quina forma s’han de corregir els nombrosos problemes de mobilitat quan els responsables ens fan creure que no n’hi ha per tant…. que tot s’arreglarà i fins i tot ens tracten com si no poguéssim esbrinar que és el més adient per a la nostra ciutat. Però, que és el que podem fer? Jo crec que de moment i si no canvien les coses, molt poc.

És raonable la manca d’estructures per a la gent de poca o nul·la mobilitat, per tanta gent amb grans dificultats per desplaçar-se? És raonable tant de temps per finalitzar les obres?No ens fan cas encara que de vegades i només aparentment,sembli el contrari. –sots al carrer, gent que ensopega i cau, que es lesiona, i ,sovint, no precisament d’una manera lleu. ( d’això dono fe ja que fa un any i mig i de cas i interès vers la meva persona, totalment nul·la , encara estic recuperant-me i a rehabilitació).

Hi ha un pla d’accessibilitat i es van complint algun objectius, però crec sincerament que es podria fer un esforç per ampliar aquests objectius i, si més no, enllestir-los amb una major celeritat. També anuncien el començament del procés de diàleg per a la nova ordenança del soroll. Amb aquests 112 milions d’euros esmentats als periòdics, tant de bo s’aconsegueixi reduir la contaminació acústica, però la veritat és que sembla tot molt llunyà si és que s’arriba a aconseguir.

Reivindiquem els nostres drets, les nostres necessitats. Hem parlat de mobilitat, de contaminació acústica i de l’agressió que això significa per als barcelonins i barcelonines. Igualment vull fer extensiva aquestes reivindicacions al món laboral, a la salut, a l’educació i cultura i tants i tants temes que preocupen a la immensa majoria de la ciutadania.

Posem tots el fil a l’agulla i aportem-hi el nostre granet de sorra fent camí per aconseguir una millor qualitat de vida.

Maria Lluïsa Pena

Avui a “LA VANGUARDIA” en l’apartat Tendències parlava de què les dones en l’actualitat prefereixen emancipar-se i viure pel seu compte sense conviure amb una parella masculina, és a dir: marit, company, nòvio, etc … i altres rols que pugui tenir el sexe masculí.

Tot i així no es tanquen a tenir relació amb els homes, sols que cadascú a casa seva. Les dones volen sentir-se vives, per això renuncien voluntariament a la vida considerada tradicional, posant per davant els pròpis desitjos de llibertat, a estar lligades a l’altre, tot i que aquesta decisió els afecti tant a temes monetaris com a la visió que té la societat davant a la forma de vida que han triat.

Actualment jo també visc sola, i en aquests moments no canvio la vida que emprés, ja que com li vaig dir a un amic, hem sento satisfeta de decidir el que és important per mi.
El complicat en l’actualitat es trobar lloguers que es puguin abonar en un sol sou, i que la societat no està pensada per als anoments “singles” i encara menys si són dones.

Tot arribarà. Ja que la dona és qui talla el bacallà, tant en l’àmbit domèstic com social.

Mireia Flos

Nunca me había fijado hasta ahora en la cultura que se hace en Barcelona.

Hay muchas cosas interesantes desde recitales de poesía, conferencias, conciertos, proyecciones de películas debates y coloquios y la mayoría gratis. También actividades para saber la historia de la época de nuestros padres, por ej. la plaza Lesseps estaba llena de raíles, tranvías, las personas iban en burro, no existían los coches que se llevan ahora,..

Opino que se tendrían que abrir muchos más centros cívicos, sobre todo en los barrios y animar a todas las personas a hacer y participar en actividades culturales.
Gracias a la cultura se puede ampliar no solo nuestra inteligencia sino ayudarla a que cada vez sea mucho más enriquecedora positiva y motivadora.

Rosa

Hoy, después de muchos años, he vuelto a recorrer algunas calles del barrio que no recorría desde que era pequeña, cuando iba al colegio.

En general, cuando vuelves a ver algo después de mucho tiempo siempre tienes la sensación de que ha encogido, que algo ha cambiado, para peor. No ha sido este el caso. Los edificios están ahora rehabilitados, relucientes por el sol de otoño en diferentes tonos color vainilla. Si, estoy segura, antes eran más grises, desvaídos. Parece que a las aceras de hoy las han sacado punta, y los pasos de peatones y el pavimento han sido suavizados, para facilitar el acceso a las personas con dificultades al andar probablemente.

Las calles eran las mismas, sí, estoy segura, y seguían allí en el mismo lugar. Las reconocía porque había pocos edificios nuevos, pero parecían distintas no sólo por el color, el pavimento o las tiendas. La diferencia entre los antiguos edificios y los iluminadas casas actuales, las desconchadas aceras y pavimentos, y los arreglados pasos de peatones o las mullidas calzadas no es el paso del tiempo, porque ahora no son más nuevos, sino más antiguos, sino que ahora mi recorrido es otro, diferente.

He hecho muchos recorridos desde entonces: para ir al Instituto, para coger los Ferrocarriles y viajar a la Universidad, para ir a mi primer trabajo, al segundo, al tercero, etc. (las distintas crisis económicas desde entonces), para tomar algo con mis amigos, de viajes de fin de semana, de viaje de novios, al hospital con mis padres, al hospital al dar a luz, al tanatorio, al cementerio por distintos familiares, etc.

He pasado de nuevo por algunas calles del barrio después de muchos años y a pesar de que mi casa continua en la misma calle, ahora algunas de las calles de mi niñez son distintas. Y eso que sólo tenía que cruzar una placita para llegar a ellas.

Teresa

Sóc una dona de 65 anys,i acabo de jubilar-me. Voldria expresar tots els sentiments que sento en aquets moment, tant especial.

Quant estava sotmesa a la meva rutina quotidiana i amb totes les pressions professionals que comporta el món laboral, quan arribava a casa després de la jornada laboral, tant cansada: els nens esperant, el sopar per fer, tantes coses per fer… Sempre pensava en el dia que podria deslliurar-me de tot això.

Bé, doncs ara arribat el dia esperat. Ja podré disfrutar del meu temps, no hauré de matinar per anar a treballar. Però, com ho podria explicar? Potser són massa coses al mateix moment. Els meus fills han marxat de la llar per fer la seva pròpia vida. Ara disposo de tot el temps que sempre havia somiat tenir per a mi,i sí, això amb satisfà, però a la vegada noto una buidor dintre meu, com si alguna cosa s’hagués trencat .

Necessito planificar un altra vegada la meva vida; crec que només és qüestió de temps, i agafar il-lusió per projectes nous i que m’engresquin. Estic segura que me’n sortiré, però és inevitable en aquets moments sentir-me estranya i tenir tots aquets sentiments.

Rosa

Gràcia per mi és un poble dins d’una ciutat. Avui encara hi pots trobar els oficis més àntics que amb el temps i les circumstàncies han anat desapareixent . Passejar pels seus carrers és un món fascinant,. De sobte et trobes en una botiga on el temps s’ha estancat, els anys , els dies han estat indiferents . No hi ha res que et faci intuir que durant el segle XX han passat un munt de fets; totalment inadvertits.

Tot d’una et sorprens ¡oh…, un taller de torner. Entro, les parets són múgries, fosques, plenes de pols…, el sostre penjant unes teranyines. Com no!, plenes de pols negre, es mouen com un mòbil exòtic quasi tenebrós; els vidres no saps si són glaçats o bruts. Sempre hi ha llum artificial groguenca l’ambient és mústic però et preguntes el per què et trobes amb un caliu que et preguntes com és possible doncs tot és pols i brutícia .El senior s’ apropa i em sembla que tot els seus moviments són lents com si fos una pel·lícula del segle XVI, la cara amb el pòmuls rosats, els cabells i vestimenta…tot polsós. Se t’acosta i et preguntes?. Es real o bé estic somiant però no!!! És real de carn i ossos, veus que li falten dos dits i això et fa caure de la cadira

No, som 13 d’octubre de l’any 2008, sóc M C hi tinc el goig de poder estar en un món que queda molt lluny … ( sé que Barcelona ha donat ajuts pels oficis antics perquè no és perdin i dono gràcies per mantenir aquets oficis que formen part de la Nostra cultura).

Montse