La mama, Lluïsa Bernad i Monner
M’impresiona escriure sobre la mama. Des de que va marxar l’any 1992 no he deixat de pensar ni un sol dia en ella.
Que us puc explicar de la mama? Tantes coses…tantes vivències….però per sobre de tot sento encara la gran serenor i pau que em va infondre durant els anys de la meva infantesa i adolescència. Recordo aquells estius a Tiana com una etapa plena de felicitat. Els matins esmorzant al porxo de la casa, jo mirava la mare com menjava les torrades amb mantega i el cafè amb llet, com tenia cura de mi, em feia anar molt maca i sobre tot m’agradaven les “wamwes” que em comprava. Allò era un festival de colors que em feia feliç. Després d’esmorzar començava a fer els deures d’estiu i algunos dies, sobre tot si feia bon temps, no em feia treballar massa. Prenia la bossa de la platja i sortiem de casa per agafar l’entranyable tramvia blanc, avui en dia ubicat en una plaça de Tiana. Com el recordo, la mama i jo assegudes i els meus germans drets i fen el “burru” amb altres nois i noies de la seva edat, sobre tot el meu germà mitjà, el gran no era tan esbojarrat. Quin tip de riure, després arrivabem a Montgat, als Banys del Plata, les encantadores casetes ratllades de blau i blanc, altres de verd i blanc. L’aigua netíssima i tot era una delícia.
Tot sortint per tornar a casa i al costat de la parada del tramvia, hi havia una botigueta a on venien gelats. La mama ens comprava un “polo” boníssim! de llimona i gel, de taronja i gel, era insuperable.
Pensar en aquells matins d’estiu, els bancs del jardí i assegudes prenent el sol de primera hora, fa que, encara avui en dia, pugui relaxar-me i somriure. Les tardes eren de gran patiment per a la mama. -Nens, al tanto amb les bicicletes, no correu…..Sovint arrivabem amb les cames, genolls, colces, etc. amb “sang i fetge”…. La mama corria a posar-nos aigua oxigenada i mercromina, jo feia veure que m’havia fet molt mal amb la intenció de que m’agafés a coll-i-be, no cal dir que sempre ho aconseguia. Tot seguit tornavem a agafar les bicis i “carretera i manta”. Quina diferència amb els temps que vivim avui en dia, al poble quasi no hi havia trànsit i podiem anar per camins que només hi havien animals pasturant. Ara penso que vaig ser afortunada, actualment o gaudeixes d’una posició privilegiada o be has nascut en un poble, es difícil que els nens puguin gaudir d’aquells estius apasionants.
Es cruel però quan el meu pare va tenir el revés econòmic, només els van recolzar dos matrimonis amics. La resta van deixar els meus pares de banda. La força la va tenir la mama, ella animava, treballava, s’ocupava de la casa, ens va ajudar a tirar endavant. En un llenguatge col·loquial podriem dir que la mama era “un crac”.
La mama era una artista. Cuinava molt be, cosia igualment de meravella, era una dona avançada a la seva época. Culta, parlant perfectament francés, amant de la música clássica….Em va fer estudiar el piano i al 5è curs li vaig donar un disgust mol gran…Li digué que amb el Batxillerat no em veia amb cor d’estudiar més temps aquell instrument i que ho deixava. Les vegades que he pensat que ha sigut la gran equivocació de la meva vida i el que més sento és que va tenir una desil·lusió considerable.
La mama va començar a pintar als 65 anys! Es va fer de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya en va aprendre. Com pintava! Li van dir que si hagués començat quan era jove hagués arribat molt lluny! A casa tinc quadres pintats per ella. Aquarel·les, olis, tot ho feia. Era d’aquell tipus de persona que feia que a prop d’ella les persones es sentissin segures.
Quan van venir els meus fills…Com els estimava…Va tornar a cosir per a ells, al meu fill li feia els pantalons, jerseis, a la meva filla, també jserseis, vestidets, abriguets, en fi, els adorava i ells a ella. L’àvia sempre és present entre nosaltres.
En els seus darrers anys va patir molt. Tenia dolor a tot el cos i després va venir el que va venir i s’en va anar. Recordo aquells diumenges amb aquelles converses tan intel·ligents i interessants. Estava molt adolorida i amb poca força però ella s’apuntava a tot, a que la portessin en cotxe, a caminar una miqueta, anava a dinar a casa els fills, etc. En fi tots sabem que es llei de vida però va ser molt dur. Una mare, encara que sigui gran, ens va deixar als 84 anys i avui en dia no és una edat exagerada, és una pèrdua irreparable i insustituible. T’anadones que ha marxat la persona que més t’estimat del món. Has de ser mare per saber, per comprendre la dimensió immensa d’aquesta paraule.
Gràcies mama!
Maria Lluïsa Pena i Bernad
