LES COMUNICADORES DE GRACIA ENS RETROBEM I REPRENEM LA FEINA
El otro día me fui a dormir con espanto. Tenía miedo de tener pesadillas horrorosas, como de ser violada y que el delincuente que me vejaba era exonerado de culpa porque había salido una ley que despenalizaba este atroz delito. Y quien era el salvaje que había promovido semejante desverguenza?
El culpable de mi zozobra era un articulo editado por un semanario religioso, que, en vez de promover la paz y el amor, se dedica a proclamar salvajadas, como que el sexo cuando se disocia del matrimonio y la procreación deja de tener sentido o no considerar la violación como un delito.
Yo me pregunto: ¿es que estos señores se han parado a pensar en lo que han dicho? Es que no se han dado cuenta que estas palabras, aunque sean supuestas, no dejan de ser un insultos a todas las mujeres de este mundo? Es que no se acuerdan que ellos con toda su religiosidad, (muy poco piadosa, por cierto) han sido parido por mujeres? Es que alguna vez han visto una mujer violada? Es que no saben que una violación no se resume a una penetración, que también sin consentimiento es humillante, sino que normalmente va acompañada de un apaleamiento, unas vejaciones y normalmente secuelas psicológicas para casi toda la vida? Donde está la piedad tan cacareada por esta institución milenaria llamada Iglesia?
El sexo consentido, NO IMPUESTO, es un instinto en todo ser humano, que no tiene que ser regulado por contrato y que una mujer por practicarlo fuera de estos páramos no tiene porque ser castigada, con semejante atrocidad, de despenalizar al energúmeno que la obliga y la apalea por el simple hecho que ella no lo consienta.. Todas las mujeres sean de derecha, izquierda o centro han sido vilmente injuriadas con estas palabras.
Carmen Dominguez
Ara per ara, en ple segle XXI, les dones creuen, pensen i senten que es troben en situacions de desigualtat i dificultat pel que fa al treball i als treballs. Després d’algunes dècades d’ incorporació massiva de les dones al mercat laboral, el treball domèstic i de cura segueix invisibilitzat i poc reconegut i les dones segueixen assumint, de forma majoritària, una doble presència familiar i laboral.
Tot i que, evidentment, no sempre és així, les situacions-problema apareixen sovint i esdevenen un eix vital que problematitza la vida de moltes dones. Són freqüents les situacions de doble i triple jornada de treball, les greus dificultats per conciliar vida familiar i laboral, els sous baixos i desiguals, els acomiadaments i la desocupació. A més, l’accés als càrrecs i llocs de responsabilitat no és gens fàcil i, ens alguns casos, els interminables ritmes laborals obliguen a triar i fer opcions de vida no del tot desitjades.
Les dones viuen situacions laborals difícils i conflictives al llarg de la vida: des de les noies joves que no aconsegueixen trobar la seva primera feina o han de fer feines precàries i temporals fins les àvies, que, sovint, tornen a entomar una bona dosi de feina domèstica i de cura. El pic de càrrega de treball, però, acostuma a donar-se entre les dones amb fills, dels 30 als 50 anys, en el moment de tenir i educar aquests fills i filles o de tenir curar d’un familiar gran o malalt. També, però, les dones que viuen soles o en parella sense fills pateixen situacions de conflicte ja que queden fàcilment atrapades per condicions laborals sense límits ni horaris.
No cal dir que les condicions i possibilitats de vida no són per tothom igual i que la manca d’uns serveis socials públics suficients i de qualitat augmenta les diferències. Mentre les dones de rendes més altes poden resoldre amb relativa facilitat les situacions problemàtiques contractant persones i serveis privats, aquestes mateixes situacions són força difícils de gestionar i resoldre per a les dones i famílies de rendes mitjanes, que han de solucionar i costejar els ajuts amb un gran esforç econòmic i personal. Els problemes s’agreugen per a totes aquelles dones que tenen pocs recursos econòmics i viuen en situacions desfavorides.
D’altra banda, no cal oblidar que, hereves d’una tradició masclista i patriarcal, l’autoexigència a què les dones se sotmeten elles mateixes complica les situacions de treball desfavorables. Tradicionalment les dones han hagut d’ésser bones mares i mestresses de casa. Ara han d’ésser molt més: bones mares, bones filles, bones treballadores, bones educadores i “cuidadores”, i, a més, ciutadanes actives. L’excès de responsabilitats i la manca de temps afecten directament la seva vida emocional: ansietat, culpabilitat, manca d’autoestima i soledat acompanyen les dones força més habitualment del que seria desitjable i empitjoren la seva qualitat de vida. Per últim, la manca constant de reconeixement social, provoca un malestar i desassossec continuat.
Sara Reñé
El passat dijous, a primera hora de la tarda, es va dur a terme una visita guiada a la Plaça Dones del 36, sol.licitada pel Consell de Dones del Districte. Va ser una visita ben preparada en la qual s’hi van donar tota mena d’explicacions de com quedaria la plaça i es va atendre totes les preguntes de les assistents. Cal dir que les obres estaran acabades d’aquí tres o quatre setmanes.Hi assistiren set veïnes que habitualment participen en el Consell i cinc veïnes pertanyents a aquesta generació a la qual la plaça ret homenatge: la Maria Salvo (que formà part de l’Associació de Les Dones del 36, que va deixar de funcionar pel fet que ens van deixar algunes d’elles i d’altres són molt grans), la Juliana Martínez, la Teresa Cabrises, la Carmen Lou i l’Enriqueta Buenafuente, que aquell mateix dia complia 94 anys i que va viure la visita com un regal d’aniversari.
La visita va complir amb totes les expectativas ja que hi eren totes les persones responsables de l’obra i de l’àmbit d’Urbanisme de l’Ajuntament del Districte de Gràcia: arquitectes, Consellera de la Dona, Conseller d’Urbanisme, etc. que van estar pendents en tot moment de qualsevol dubte o qüestió i ens van mostrar el plànol i la fotografia de la maqueta de la plaça, així com fotografies del tipus d’arbre, bancs, font, jocs per a nens… que s’hi col.locaran.
La plaça tindrà un part de paviment dur, que perpetra l’accessibilitat, i un paviment fresc i verd, de gespa, amb la idea que sigui un jardí urbà que es pugui trepitjar. També es va assegurar que la il.luminació, que no contaminarà lumínicament, serà bona. Van assegurar-nos que tindran cura dels acabats.
Totes van preguntar pel tema de l’accessibilitat i els baixants del carrer, hi ha un molt pronunciat, ens van informar que es convertirà en carrer peatonal i, per tant, tot quedarà a un sol nivell. No hi haurà bars i sí un parell de botigues. Parcs i Jardins s’encarregarà de tancar la plaça al vespre.
Es va recordar que el Districte es va comprometre a posar-hi una placa explicativa del nom que se li ha donat, cara a l’esdevenidor i als recorreguts o visites sobre la història de Gràcia tant per a escoles com per a adults/es. Els arquitectes van dir que hi havia molt d’espai on col.locar-la i que es tractaria de cercar el més adient perquè la gent el pogués veure bé. Amb els consellers assistents es va quedar que el Consell de Dones en proposaria el text i la forma.
Hi havia un bon ambient i la gent ja parlava de la futura inauguració de la Plaça Dones del 36. Caldrà esperar una mica a acabar les obres i que es pugui inaugurar tot presentant a l’hora la placa i fent una gran festa d’homenatge a aquesta generació de dones, la majoria anònimes, que encara tenen il.lusió per contribuir a crear una societat millor.
Els pisos que s’han construït al voltant de la plaça són cars, els més barats sembla que costaran 600.000 euros. Les dones assistents comentaven que elles no podrien viure en cap d’aquests pisos i van mostrar el seu rebuig per l’especulació immobiliària.
La plaça, però, és pública i una de les poques, si no l’unica, que hi haurà de nova creació al barri. Les noves veïnes i veïns, juntament amb la resta, s’assabentaran així de la història d’aquestes dones lluitadores per la llibertat i la justicia. També es va dir de fer-la servir per fer actes reivindicatius i culturals de dones.
Les representants dels grups de dones gracienques que van promoure la iniciativa de crear aquest espai d’homenatge, que hi eren presents, van mostrar-se desitjoses de mostrar-los, el més aviat possible, el seu reconeixement i afecte, alhora d’agrair-los el seu mestratge.
Conxa Garcia
És irònic que parlem d’una gran crisi quan les dones hem viscut sotmeses a una crisi en majúscules, constant: la del menjar diari, la de l’educació dels fills i les filles, la de l’autoestima, la de l’abús de poder, la de les tasques reproductives, la de la violència… i la de la satisfacció dels nostres drets com a ciutadanes de qualsevol país, en qualsevol continent.
I és per això que cada dia que passa esdevé més palesa per nosaltres la no viabilitat del sistema capitalista. Les crisis financera, alimentària, climàtica i energètica no són fenòmens aïllats, sinó que representen una única crisi, com a resultat de la sobreexplotació del treball, la natura i les persones, i de l’especulació.
Tot el manifest a:www.caladona.org/
Comissió 8 de Març
EL FINAL DE LA GRAN OBRA DE LA PLAZA LESSEPS, QUE TANTOS INCONVENIENTES Y MOLESTIAS HA TRAÍDO AL BARRIO, VECINOS CERCANOS Y BARCELONA EN GENERAL, PARECE QUE ESTA A PUNTO DE ACABAR.
EXCEPTO EL TROZO DE LA LINEA 9 DEL METRO QUE AUN ESTA VALLADO, PUES SIGUE EN CONSTRUCCION.
NO SE QUE HAN QUERIDO HACER DE ELLA, PERO LA REALIDAD ES QUE LO QUE HAN HECHO, ES DEPRIMENTE, TODO CEMENTO, POCO O NADA DE VERDE, OBSTACULOS EN FORMA DE ESCALONES Y DESNIVELES, ADORNOS CON BORDES AFILADOS, DONDE EN TEORIA SE SUPONE QUE PUEDE HABER NIÑOS, POR LO TANTO PELIGROSOS. Y UNA CANTIDAD DE NO SE COMO LLAMARLES, CONJUNTO DE HIERROS, PORQUE DE ARTE Y/O DECORATIVOS NO TIENEN NADA.
EN FIN ESTO YA ESTÁ MUY COMENTADO, LO ÚLTIMO QUE YO HE VISTO, ES QUE EL HIERRO HORIZONTAL QUE VEN EN LA FOTO POR DEBAJO ESTÁ LLENO DE LUCES, QUE A PARTE DE NO ALUMBRAR A NADA, ESTÁN SIEMPRE ENCENDIDAS. EN CAMBIO, HAY MUCHOS PUNTOS DE LA PLAZA EN PENUMBRA U OSCUROS. QUE SI NECESITARÍAN DE ESA LUZ DESPERDICIADA.
ESPEREMOS QUE LO ARREGLEN Y PRONTO.
BERTA RIESCO
Bon any a totes les comunicadores
Hace unos 25 años, para una madre, encontrar un parque en el barrio ya era difícil. Los niños jugaban en los descampados de las calles y en el parque de las palmeras. Teníamos el inconveniente que veíamos jeringuillas usadas en la parte de atrás que hoy en día ya no existe. Sus juegos eran la pelota, las gomas, los monopatines.
Ahora las cosas han cambiado y lo que vemos son excrementos de perros en las aceras. En algunos de los parques que se han hecho nuevos hay pipí can. También hay espacios con una vallita y juegos de madera y arena para los más pequeños. Afortunadamente ahora los parques los hacen pensando más en los niños.
CONXA CARVAJAL
