Conxa García.
Els carrers que baixàvem i pujàvem alegrement fa uns anys, ara s’han tornat més feixucs de transitar.. Ens descobrim mirant-los amb una mica de desconfiança, fins i tot d’una mena d’enuig, com si, d’amagat nostre, haguessin intensificat la seva elevació. Tot el veïnat de certa edat ho anem descobrint tan lentament com anem pujant aquests carrers costeruts dels barris de muntanya del nord de Gràcia.
Viure en un barri de muntanya ens permet gaudir d’estar envoltats de verd, gaudir d’un parell de graus menys a l’estiu, de menys soroll i tranquil.litat, però això té un peatge, que pagues quan ets gran. Els avantatges són els mateixos, però els carrers es tornen difícils quan has perdut força. En alguns d‘ells s’hi ha posat escales mecàniques, però no es pot fer a tot arreu. Si vius a la muntanya, vius a la muntanya i prou.
Abans, l’arbrat que senyorejava les voreres del meu carrer eren les acàcies, antigues, altes, amb un ramatge guarnit de fulles a l’estiu, quan atenuaven els rajos solars i un brancall pelat a l’hivern perquè, aquests mateixos rajos escalfessin els vianants. A la primavera, esclataven de flors blanques, que s’arraulien en gotims olorosos. La seva flaire ho envaïa tot, s’escolava per terrasses i finestres, tot coincidint amb l’arribada del bon temps. A la tardor, quan els queien les fulles, s’havia d’escombrar carrers i terrasses, que no deixa de ser una feina agradable, molt millor que planxar, per exemple. Segueix llegint »