Blog Archives

Conxa Garcia. Com diu molt bé José Ángel Lozoya Gómez, de la Xarxa i el Fòrum d’homes per la igualtat, a La Independent, els privilegis masculins són “aquells avantatges que gaudim els homes sobre les dones per dret de naixement. Estan tan naturalitzats que costa imaginar que es van anar imposant per la llei de la força i que es mantenen com a norma cultural que reproduïm homes i dones encara que solament ens beneficien als primers.

Són un patró de relació que, quan és qüestionat, justifica en molts països que caigui tot el pes de les lleis més misògines sobre les infractores; en el nostre serveix de justificació a molts homes que usen la força física per a sotmetre les seves parelles”.

Lozoya ens recorda el que diu Jordi Cascales, que “distingeix entre privilegis no guanyats (el valor social que ens atorga la societat pel fet de ser homes) i el domini consentit (la potestat i legitimitat per exercir poder); i ens diu que detectar el domini consentit és relativament fàcil i podem combatre-ho evitant aprofitar la nostra posició o rebutjant les seves pràctiques. Depèn de nosaltres que evitem imposar-nos, que desacreditem o no a qui és diferent, que consentim o no els acudits masclistes o les formes de negociar des de la desigualtat.”

Conxa Garcia.  Passen desapercebuts, són tan habituals que no són visibles si no se’ls para atenció, però necessitem identificar-los per entendre com els interioritzem, mostrar les desigualtats que sostenen i dissenyar estratègies per a eradicar-los.

Als homes els costa de veure’ls. Les dones poden fer llargues llistes de situacions discriminants i de tasques i responsabilitats que haurien de ser compartides per les seves parelles o companys de llit, treball, activitat o militància.

A través de les persones participants en tallers organitzats per la Xarxa d’Homes per la Igualtat, n’han detectat en diferents àmbits. “En el familiar, on els homes reconeixen que sempre els han cuidat més del que ells han cuidat. Des de petits han gaudit de més independència i d’adults disposen de més temps lliure. Acostumen escaquejar-se d’allò quotidià i de l’atenció a les persones dependents. En el sexual, on és improbable que els homes pateixin una agressió, se’ls suposa el desig, s’espera que prenguin la iniciativa i no xoca que deleguin la responsabilitat per l’anticoncepció. La promiscuïtat els prestigia i no els estigmatitzen ni l’afició al porno ni el consum de prostitució. Però el major privilegi és que la penetració segueix sent sinònim de relació sexual completa”.

Conxa Garcia.  La Marisa Fernández de Dones Juristes, escrivia per a La Independent que hi ha dones que “hem estat crítiques amb el text de la llei catalana d’igualtat”, però que també manifesten el seu “rebuig contra la interposició sistemàtica de recursos per part del govern espanyol.

El Tribunal Constitucional té atribuït per llei la resolució del recursos de inconstitucionalitat per invasió de competències de les autonomies a l’Estat o de l’Estat a les autonomies. “El govern central judicialitza els conflictes polítics i utilitza el Tribunal Constitucional per a frenar la sobirania del Parlament de Catalunya, en aquest cas per suspendre diferents articles bàsics de la llei catalana 17/2015 d’Igualtat efectiva d’homes i dones, aprovada per unanimitat de tots els grups polítics”.

Hem estat crítiques amb el text de la llei catalana d’igualtat perquè, tot i que estableix polítiques públiques per a promoure la igualtat de gènere, no desmantella el sistema patriarcal i no soluciona els problemes de discriminació i d’exclusió social de diferents col·lectius de dones, però també rebutgem la interposició sistemàtica de recursos per part del govern espanyol que limiten la capacitat d’acció política i les iniciatives democràtiques catalanes.

Conxa Garcia.   Anna Palou, de ‘Stop Mare Mortum’, confirmava que la problemàtica de les dones refugiades està invisibilitzada als mitjans. “És veritat que les dones, sempre són invisibilitzades als conflictes, tot i que tenen un paper molt important, el de la resistència i manteniment de la unitat familiar.

A l’assentament d’Idomeni les dones mantenen la dignitat. No es poden permetre caure en l’alcoholisme, estar depressives, deixar-se… La seva forma de lluita és arreglar la tenda, que estigui impecable, pentinar-se, maquillar-se, rentar la roba, tenir cura dels fills, fer el menjar com poden… També resisteixen de forma activa, surten a tallar els carrers i es queixen quan els porten menjar en mal estat o els treuen l’assistència sanitària. Hi ha famílies que poden tenir vuit membres, amb quatre o cinc fills. I elles estan al peu del canó, sense defallir.

Es parlava que els països paguin per cada refugiat que es neguin a acollir. Els estats prefereixen pagar abans que acceptar-los. No hem de caure en l’error de mercantilitzar els drets humans. El dret a l’asil és un dret reconegut, que hem de garantir. Stop Mare Mortum’ convoca cada setmana una protesta a la porta de la delegació de la Comissió Europea a Barcelona per denunciar la seva política respecte dels refugiats.