Conxa Garcia. Un estudi de l’IESE i VidaCaixa conclou que, a Espanya, l’home té un 12% menys de risc de pobresa que la dona, quan són més grans de 65 anys. La pensió mitjana de jubilació, minusvalideses i altres pensions que cobren les dones són el 38% inferior a la dels homes. I la cosa empitjora entre els 70 i 74 anys, quan la diferència puja al 41%.
Així la prestació femenina mitjana de la dona és de 659 euros davant dels 1.284 d’ells. L’informe remarca que “la majoria de conflictes de conciliació entre feina i família es resolen perquè la dona renuncia durant un període de temps a una feina remunerada o bé redueix la seva jornada laboral”. Això dóna com a resultat un salari mitjà que l’any 2011 va ser un 77% inferior al de l’home. A més les dones viuen uns cinc anys més i tenen més risc de patir malalties cròniques i de dependència, entre els 65 i els 74 anys.
Aquest informe defensa que l’estat aporti la cotització de les dones en les excedències o reduccions de jornada si són per tenir cura dels fills o persones grans. Caldria també revisar, d’una vegada per totes, les pensions de les vídues i el càlcul que es fa entre la seva pensió, quan han treballat, i la de viudetat, ja que en surten molt perjudicades.
Conxa Garcia. Va passar pel programa Ones de Dones l’escriptora, poeta i actriu Antònia Pilar Villaescusa Rius, que dissabte passat va fer un duet poètic amb el Domingo Sánchez Castelló, al local del carrer Igualada 10.
A.P. Villaescusa ha participat en dos llibres d’antologies editats: un de narrativa, Zapatos blancos i altres contes, editat pel grop de dones Artemis de Cornellà; i un altre de poesia, titulat Poesia en viu. Pertany al cercle artístic i literari El semillero azul. Ha participat en recitals a vàries emissores de ràdio, centres culturals (alguns de Gràcia), biblioteques i programes de televisions locals i a TV3.
Està casada i té dos fills. És una dona polifacètica: canta sarsuela, fa teatre amateur des dels 18 anys, fins i tot a dirigit una obra teatral. Ens aquests vessants ha guanyat diversos premis.
Com escriptora diu que “menys el gènere negre he fet de tot, no m’agrada estar encasellada en res, tinc molta imaginació”. La seva poesia és bàsicament romàntica. L’amor és allò que la inspira. “L’amor és el més gran que hi ha, l’amor en tots els contextos: amistat, família…”. “Cal estimar la vida, t’ajuda a tirar endavant. Malgrat els entrebancs, el temps que ens quedi no s’ha de passar mai en un sofà, sempre endavant!”.
Ens comenta que “qui vol escriure s’ha de despullar per dintre i perdre tota la vergonya, tots els tabús educacionals. L’escriptura és una teràpia, no has de pensar en què pensarà el lector. Has d’escriure el que et surti de l’ànima”.
Actualment té previst editar en solitari un recull de relats i una novel.la.
Conxa Garcia. Aquesta gran periodista i escriptora va rebre el darrer Premi Cervantes. És la quarta dona que el rep, la resta fins a 38 van ser homes. Abans l’Ana María Matute, la María Zambrano i la Dulce María Loynaz, que no van poder recollir-lo. Elena Poniatowska sí ho va poder fer, amb un vestit que li van fer les dones indígenes mexicanes i reivindicant les dones que la van precedir. En el seu discurs va defensar les classes més desvalgudes. Va dir coses com “sóc una escriptora que no pot parlar de molins perquè ja no n’hi ha i a canvi ho fa dels caminants comuns i corrents que carreguen la seva bossa de l’encàrrec, el seu pic o la seva pala, dormen a la ventura i confien en una cronista impulsiva que reté allò que li conten”. Se sent orgullosa de caminar junt als “il•lusos, els desmanegats, els candorosos”. Va parlar de la resistència indígena de les dones de Chiapas “abans humiliades i furtives, que declararen el 1994 que volien escollir elles al seu home, mirar-lo als ulls, tenir els fills que desitjaven i no ser canviades per una garrafa d’alcohol”. Clara Janés parlava de “la gràcia i l’elegància amb la qual diu veritats com el puny”. Us recomano que la llegiu.
Conxa Garcia. Des del passat dimarts 11 de març, iniciaren la seva col.laboració a Ones de Dones (Ràdio Gràcia) la Nuni de La Llibertària, l’Arantxa de Sakura -Onna i l’Esther, que ho fa a nivell particular i és membre de Dones Feministes de Gràcia.
Des de Comunicadores amb Gràcia, que coordina el programa, sempre s’ha intentat que sigui un programa obert a la participació de totes les dones, entitats i col·lectius de dones gracienques. Estem molt satisfetes que siguin noies joves i que, d’alguna manera, hi hagi una mica de relleu generacional i noves maneres de fer i de dir.
Ens van portar el primer número d’una nova revista gracienca: La Metxa, una publicació de col·lectius de Vallcarca, La Salut i la Vila de Gràcia, i a la qual donem la benvinguda. És una revista en paper i una un bon disseny gràfic. Contra més mitjans de comunicació tingui una comunitat, més bona és la seva bona salut democràtica.
En aquesta primera revista, l’Assemblea de Dones Feministes de Gràcia publica un article titulat “Esquerdant el patriarcat” on es presenta aquesta Assemblea, d’on venen, què han fet fins ara i el que continuaran fent. Es reuneixen els dijous a les vuit del vespre, tot alternant l’Ateneu Independentista La Barraqueta i el Banc Expropiat. Totes hi sou convidades a participar i a desobeir amb elles.
Les trobareu tots els segons dimarts de mes a Ones de Dones (107.7 FM)
Conxa García. Moltes dones recordem la primera editorial feminista de l’estat espanyol creada l’any 1978,
els llibres de laSal i les nostres lectures.
Dimecres 9 d’abril 2014, a les 19 h., a Ca la Dona (C/Ripoll, 25), els llibres de laSal edicions de les dones tindran veu pròpia amb Montserrat Abelló, Mireia Bofill, Mari Chordà, Elena Grau, Mercè Fernández, Conxa Llinàs, Antònia Pallach, Mercè Otero-Vidal, Marta Pessarrodona, Dolo Pulido, Mariona Ribalta, Isabel Segura, Marta Selva… i d’altres autores, traductores i prologuistes que acompanyaran les persones assistents.
Podrem descobrir les lectures personals d’uns llibres que ens van “revolucionar”
L’acte està organitzat pel Centre de Documentació de Ca la dona. Hi haurà pica-pica i brindis en acabar l’acte. Esteu totes convidades!
Conxa Garcia. Rosa Balcells i LLastarry va rebre un merescut homenatge a la seu de l’Orfeó Gracienc, el dia mateix de l’aniversari del seu naixement. Per a ella era un lloc molt especial, ja que era filla del seu fundador i director i on va iniciar la seva formació musical.
Rosa Balcells va ser una arpista reconeguda internacionalment. Pau Casals la va incloure com a solista en la seva orquestra. Els anys 30 va tenir una intensa vida de concertista en recitals i grups de cambra.
Era Catedràtica d’arpa al Conservatori Municipal de Música de Barcelona i, després de la guerra, es va dedicar a la docència. L’homenatge va ser impressionant, organitzat per l’Associació Catalana d’Arpistes, fundada per ella mateixa, juntament amb algunes de les seves deixebles, l’any 1989.
En el concert d’homenatge, vam reviure músiques que ella apreciava. Durant una part del concert hi havia sis arpes a l’escenari. Els instruments en si ja són una mena d’obra d’art. Les sis arpistes que les van fer sonar ens van oferir uns moments meravello a què poques vegades hi tenim accés.
Raquel Beneito. Tots pensem que no podem fer alguna cosa, però alhora sabem que sí. No obstant, en el món laboral, familiar o qualsevol altre àmbit, ens podem trobar amb aquest dilema.
Ara bé, jo em pregunto: Quina diferència hi ha entre pensar i saber? Podríem dir que són sinònims i que un és conseqüència de l’altre fins i tot, si canviem l’odre de les paraules, podem dir que saber, o millor dit conèixer, es pensar. Així doncs, el meu pensament em porta a preguntar-me: ¿Per què hi ha persones que fan totes les coses de manera oberta, amb ímpetu, ganes i sembla que no els hi costés cap esforç i a d’altres, en canvi, sembla costar-los-hi el doble, sigui en l’entorn que sigui?
Per desgràcia no tinc la resposta diguem-li científica, però sí crec en unes predisposicions, unes predisposicions de la pròpia persona que vénen de molt lluny, ja sigui per diverses vivències des de la infància fins a l’adolescència. Inclús podríem trobar alguna explicació biològica, per exemple, avui dia semblen haver-hi teories que indiquen l’existència d’una força temperamental que des de petits ens marca i arrosseguem, com pot ser per exemple, el fet de ser més o menys inquiets.
Conxa Garcia. És el títol de la darrera pel.lícula de David Trueba, un títol molt bonic i una pel.lícula sensible, ben interpretada i ben filmada, que ens trasllada a l’Espanya dels anys 60.
Els tres personatges principals: Antonio, un professor d’anglès admirador de John Lennon; Juanjo, un noi que s’escapa de casa, d’un pare dictatorial; i la Belén, que també fuig d’una reclusió obligada pel fet d’estar embarassada; tots cerquen una llibertat i un poder ser ells mateixos, volen tenir dret a decidir sobre les seves vides, en un país on un franquisme gris ho aclapara tot.
La Belén s’ha vist reclosa en una institució per la seva família, per tal que passi l’embaràs i després la criatura es doni en adopció. No li donen cap opció a decidir que és el que vol fer. Podem fer un paral.lelisme amb l’actualitat on volen tornar-nos a col.locar, a les dones, en aquesta tessitura.
Trobem grans interpretacions de Javier Cámara, Francesc Colomer (el nen de Pa negre) i de Natàlia de Molina, que va guanyar un Goya, a la millor actriu revelació.
Em va sorprendre molt que, el dia després de la Gala dels Goya, es parlés del que havien dit tots els actors sobre l’IVA a la cultura i l’absència del ministre i no es digués res del que van reivindicar, com a mínim tres actrius i, especialment, la Natalia de Molina: el Dret a Decidir de les dones sobre el seu propi cos i la seva vida.
Encara la podeu veure en un parell de cinemes i, suposo, que en vídeo.
Conxa Garcia. Elma, la gosseta intel•ligent, és el darrer títol publicat per l’Assumpció Forcada. Es va presentar el passat 22 de març a la Casa Elizalde, en un acte organitzat per l’Associació Dones de Catalunya i que va ser presentat per la Patricia Gabancho.
Després de vint llibres de poesia. A. Forcada ha publicat aquest de petites narracions sobre aquesta gosseta, que és real i a la qual li és padrina. De fet ja hi havia fet alguna petita incursió en el món de la narrativa, amb coses soltes.
La gràcia d’aquest llibre és que s’escriu des del punt de vista de l’Elma. La gosseta es fa preguntes sobre les coses que escolta o passen al seu voltant: costums, tradicions, fets actuals, relacionades amb les persones amb què hi conviu. Per exemple ens parla de la monarquia, de la contaminació, del Vaticà, de la lectura, el futbol, el veterinari…
Es tracta d’un llibre que pot interessar des dels deu anys fins als noranta, a les persones que tenen mascotes o els agraden els animals.
