La setmana passada, la poetessa Assumpció Forcada, presentà el seu setzè llibre, amb el títol H2O (Aigua), a la Casa Elizalde, en un acte musical i audiovisual. Davant d’una sala d’actes ben nodrida de públic, el poeta Màrius Sampere va fer-ne la presentació, juntament amb la Maria-Lluïsa Pazos, de La Busca edicions, editora del llibre.
Després l’autora va fer una lectura d’alguns dels poemes , mentre en la pantalla situada a tal efecte, es projectaven imatges adients amb les poesies. A més tant A. Forcada com la Fina R. Palau van interpretar musicalment d’altres textos, acompanyades de la guitarra.
Com diu Màrius Sampere al pròleg: “Tots els qui coneixem l’obra poètica de l’Assumpció Forcada estaríem d’acord a considerar la nostra autora com la representant genuïna –potser l’única- d’allò que podríem anomenar poesia científica catalana”.
És un llibre, com tots els seus ple de metàfores, aquesta vegada lligades a l’Aigua com a font de vida: la pluja, les gotes, els llacs, el gebre, les flors de neu…
Com sempre us oferim un petit tast amb el poema titulat Gota abans de caure:
Rodona com una esfera del cel
cau la gota d’aigua,
frega l’aire abans d’arribar a terra
orta secrets dels núvols
que havies fet créixer
amb tanta melangia.
Si pots, estén la mà:
sabràs amb el seu contacte
com la pell es fon
amb la teva.
Es parla molt de la bellesa, de la salut i de la integritat pròpia. Potser el més important sería veure’s un mateix, trobar-se i viure allò que realment ens fa créixer i sentir. La vida és sentir. La resta sols passa i s’esmuny, com la bellesa física.
Les dones ens hem alliberat del cos, fins i tot en la sexualitat. La famosa píndola anticonceptiva ja té 50 anys, i, tot i així continuem debatent-nos en les mateixes qüestions quan arribem a l’adultesa.
Montse Barderi, autora del llibre “Perdre per guanyar”, parla d’aquesta qüestió. Tota acció comporta una conseqüència i una responsabilitat per qui l’efectua. Realment som adultes i coherents en les nostres decisions? Aquest llibre ens parla directament i sense embuts d’aquesta veritat. D’altra banda, ens continuem enganyant comparant-nos amb d’altres dones?
La bellesa és valora per l’experiència viscuda i la serenitat que aporta. Potser seria millor deixar els castells de focs per a aquelles que vulguin viure una vida banal; i dedicant-nos a cultivar la gràcia del éssers meravellosos que som. http://www.montsebarderi.com
“El ejercito de los saris rosas”: Una apasionante historia real de lucha y superación.
Resumen del libro: “El ejercito de los saris rosas” de Sampat Pal.
Sampat Pal, una mujer de casta baja del norte de la India, se rebela contra su sociedad y se toma la justicia por su mano para poder ayudar a todos los que se encuentran en condiciones desfavorables, especialmente a las mujeres. Con este objetivo crea una banda llamada “Gulabi Gang”, el ejército de los saris rosas.
Sampat Pal no debía haber ido a la escuela. En su aldea del norte de la India, ése era un privilegio reservado a los varones. Sin embargo, consiguió aprender a leer y a escribir y, al ver la injusticia con la que eran tratados los pobres y las mujeres tanto por las castas superiores como por las autoridades del estado, decidió decir “no” a la ley de los hombres. En lugar de cruzarse de brazos organizó el ejército más extraordinario de la historia de la India. Un ejército de mujeres, vestidas con saris rosas y armadas con bastones, dispuestas a defender a los desamparados y a exigir justicia allí donde fuese necesario. Es el ejército de los saris rosas y ésta es la historia de su legendaria fundadora.
“El ejercito de los saris rosas”, un libro que muestra a una mujer luchando contra una sociedad machista y contra los poderes sociales establecidos.
El passat dissabte, 12 de desembre, l’Assumpció Forcada, poeta lligada al nostre barri, va presentar a la Casa Elizalde el seu nou poemari “Geodinàmica”, editat per La Busca edicions. L’acte va ser organitzat per l’Associació independent Dones de Catalunya.
La presentació del llibre i de l’autora la va fer la geòloga Carmina Virgili, que també és qui va escriure el pròleg del llibre. La nostra veïna i també poeta i cantautora, Fina R. Palau, va acompanyar a la guitarra la lectura (també en va cantar dos) que l’Assumpció feu dels seus poemes. La Fina va cantar-ne també un.
Mentre Forcada llegia o cantava els seus poemes, en una pantalla es podien veure imatges, que ella mateixa havia carcat, per acompanyar els textos i que van impressionar les persones assistents per la seva espectacularitat i bellesa,
Com deia la Carmina Virgili, “no és la primera vegada que l’Assumpció Forcada es refereix a la geologia: en un llibre anterior, “Evolutio”, ja ens en parlava d’alguns aspectes, però aquest hi està tot dedicat”. Cal dir que l’autora és biòloga i ha estat professora d’ensenyament secundari durant molts anys.
El que més sobta tothom que s’apropa a l’obra de l’Assumpció és “la seva capacitat d’obligar-nos a adreçar una mirada diferent sobre les realitats quotidianes”. Aquest llibre nou “és tan interessant perquè mira el món amb ulls de poeta però amb un bagatge científic que li permet, en un fascinant joc de miralls, mostrar-nos una realitat múltiple i diversa. Sense renunciar a la ‘veritat científica’ dels fenòmens geològics, ens dóna una visió més profunda, al mateix temps màgica i completament real”.
L’autora comentà en el col.loqui com en una presentació del seu llibre de poemes sobre els objectes de la casa, una dona senzilla, que el seu primer apropament a la poesia havia estat un llibre seu, li va dir “desde que leí tu poema Plancha , hasta me gusta planchar”.
L’auditori va gaudir d’aquesta trobada poètica i, fins i tot, va demanar un bis, que l’Assumpció va fer amablement, tot tornant a cantar, acompanyada de les imatges corresponents i de la guitarra de la Fina, el poema titulat Vulcanisme.
Va aprofitar per dir que “la poesia no es cosa de quatre intel.lectuals i que cada dia, cada hora, cada minut, té la seva posia. La poesia representa la vida, cal conèixer cada estat d’ànim. Ella, ens explicava, no comença a escriure si no té una idea.
Cal recuperar la poesia i, per això, primer s’ha d’entusiasmar a la persona que llegeix i, després anar avançant- Regalem-nos i regalem poesia a les persones que estimem.
Per entusiasmar-vos us fem un petit tast d’aquest nou llibre de l’Assumpació Forcada:
La Fina R. Palau, poetessa i cantautora gracienca va presentar dimarts passat el seu nou llibre a la Sala de les Columnas de la seu d’UGT. “Sinergia” està publicat per La Busca Edicions. L’edició és bilingüe català-castellà.
La Fina R. Palau participa en el Consell de Dones del Districte de Gràcia i va actuar, juntament amb l’Assumpció Forcada, també poetessa, el novembre passat en el Dia Anual de Gràcia contra la Violència vers les Dones i en la inauguració de la Plaça de les Dones del 36.
La Fina ja tenia publicats dos llibres: “Mänty” i “Fronesi”. Aquest nou poemari li ha prologat la Lídia Falcón, advocada i feminista. Es tracta d’un llibre on ens ofereix la seva visió del món, de les relacions humanes a través de metàfores relacionades amb la vinya, el seu paisatge de la infantesa, ja que ella va néixer a Sant Sadurní d’Anoia. Us oferim un petit tast amb el poema titulat “Noves pluges”:
La pluja em recorda
la infància dins l’escalfor d’un llit.
La veu calmosa de la mare,
les estrelles dintre els meus llençols,
i jo volent impedir
que el meu cos creixés.
No volia ser gran,
potser l’edat justa
és la que peregrina
pel nostre cervell.
Però la vida ens ensenya
cada dia l’altra visió
de la realitat:
esperar noves pluges.
A ONES DE DONES-RÀDIO GRÀCIA: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “LOS BANCOS DEL TIEMPO. EXPERIENCIAS DE INTERCAMBIO NO MONETARIO”
A l’espai Ones de Dones, de Ràdio Gràcia, es va presentar el llibre Los bancos del tiempo.Experiencias de intercambio no monetario, Editorial Graó. Les autores: Carolina Recio, Professora de Sociologia de la UAB; l’Elvira Méndez, Presidenta de l’Associació Salut i Familia; i la Josefina Altés, coordinadora a nivell estatal dels Bancs del Temps i col.laboradora d’Ones de Dones, on realitza un programa mensual.
Cal assenyalar que el Banc del Temps de Gràcia, amb seu als Lluïsos, és un dels més nombrosos i actius de Barcelona. L’interés desvetllat per aquesta experiència, feia necessària l’aparició d’un text com aquest, que reflexionés, valorés, quantifiqués i expliqués la seva incidència i extensió i el seu valor comunitari.
En el marc de l’acció comunitària l’espai i el temps són fonamentals. El temps, avui en dia, ha esdevingut un bé escàs. Per això, és un repte per a la nostra societat el fet de plantejar alternatives que condueixin a aconseguir temps i temps de qualitat.. Aquest llibre reflexiona sobre la utilització del temps i les possibilitats de redefinir d’una manera més equitativa i social com utilitzar-lo.
També ens ofereix una visió dels bancs del temps entesos com un recurs comunitari, per resoldre els problemes de temps de la vida quotidiana de les persones. Alhora ens presenta les xarxes d’intercanvi de coneixement, un lloc on aquelles persones que participen cedeixen els seus sabers i els seus temps per poder ensenyar i aprendre.
Ambdues iniciatives es relacionen amb el temps i ens ofereixen la possibilitat de repensar-lo, ja sigui com a dedicació, ja sigui com a element clau en les relacions comunitàries.
La Marianela Estarrona i l’Esperanza Pérez, escriptores i veïnes d’El Coll van presentar les seves obres el Dia de Sant Jordi, a la tarda, al Centre Cívic.
La Marianela signa la seva segona novel.la, Paraíso en “vilavirtut”, Editorial La Plana, amb el psedònim Verónica Essman. I l’Esperanza publica, per primera vegada, un llibre que barreja poesia i pintura, dues de les expressions artístiques que conrea aquesta dona polifacètica, titulat Vivir Viviendo, Editoral Tarannà.
Una artista polifacètica
L’Esperanza Pérez va parlar de com tot artista viu les coses quotidianes amb una gran intensitat. La seva escriptura és ràpida “per expressar les seves emocions, provocades per un fet extern o intern”. Les emocions són universals. L’autora no cerca la sonoritat ni la rima sinó l’expressió del sentiment amb les paraules precises, la frescor, l’expressió directa d’allò que viu. És per això que pot escriure en un tros de diari, en un kleenex, en un tovalló; a casa, a la feina o pel carrer. Diu que “l’important és que allò que vols transmetre arribi als altres”.
A nivell pictòric el seu estil és l’expressionisme abstracte. Les pintures del llibre expressen la mateixa emoció que el poema al qual companyen.
El proper 7 de maig, a les 8 del vespre, inaugura una exposició de pintures al Centre Cívic Carmel, carrer Santuari, 27.
De cartera a novel.lista
La Marianela Estarrona treballava de cartera i va començar a escriure després d’un greu accident. La seva primera novel.la, que va tenir una segona edició, dia el títol: Ida y vuelta del más acá.
Va explicar que el 99% dels personatges de la seva novel.la tenen un referent real. Fins i tot el personatge principal és l’alter ego de l’autora. Va escriure l’obra en una Olivetti. Diu que la seva novel.la ha estat qualificada com “compromesa, dura i realista”.
Es tracta “d’una obra experimental”. Els protagonistas són els habitants d’una ciutat fictícia i les seves vivències. Es parla de la droga, del terrorisme. El sexe també hi té una certa rellevància. Tot tractat “des d’un punt de vista còmic i caòtic”. Una novel.la àgil, amb molt diàleg, per fer-nos passar una bona estona.
L’autoedició una via per als autors novells
En el col.loqui amb el públic assistent sorgí el tema que, darrerament, gràcies a editorials com La Plana, amb seu a Gràcia, o Tarannà, molts autors poden publicar mitjançant l’autoedició. Aquestes editorials faciliten la impressió i el disseny, la presentació del llibre i la seva col.locació en dues o tres conegudes llibreries. La resta corre a càrrec de l’escriptor. Si aconsegueix vendre tota l’edició recupera els diners invertits. És una via interessant ja que és difícil i complicat publicar en una editorial coneguda. Aquestes, en general, inverteixen només en valors segurs i no promocionen la creativitat ni donen facilitats als autors novells.
Me acuerdo del primer libro infantil y juvenil ya que cayo en mi corazón con alborozada alegría Se titulaba Zapatos de Viento , Zapatos de Fuego.
Los protagonistas eran los tres personajes principales. La madre, el padre y un niño muy gordo llamado Tim. Cuando el niño cumplió siete años su padre le regalo unos zapatos para hacer un largo viaje junto a él. Tim se llamaría a lo largo de la novela Zapatos de Fuego y el padre Zapatos de Viento. La madre es el personaje secundario pero sale muy puntualmente para dar soporte a la familia. Pasaron muchas aventuras muchas muy divertidas con pinceladas de humor que no podía evitar sonreír.
Lo que no me gusto es que los diferentes personajes alternativos que salieron en la novela se metieran con el barrigón del pobre Tim y este aprendió a lo largo de toda su madurez a reírse de si mismo y a aceptarse tal cual es con resignación pero sin perder su barrigón y su sonrisa.
Aquest llibre ens permet veure a través de la vida de l’Amna, tota la història de l’Afganistan des de la dominació russa fins l’ ocupació dels talibans.
És un llibre molt cru i a la vegada molt dolç. La seva crueldat queda reflectida en la reflexió sobre la vida de les dones en aquest país. La seva dolçor ens la transmet la relació d’amistat i amor que estableixen l’ Amna i l’ Abília, les dues sotmeses a la mateixa sort .
L’Amna, nascuda en l’època que governaven els rusos, filla d’un adulteri, és obligada a l’ edat de 15 anys a casar-se amb un home de 55 anys. La seva vida està sotmesa a un marit abocat al Coran i sense cap altre horitzó que el de tenir cura del seu marit. Els seus sentiments com a dona i persona queden reflectits amb un sentiment estripat de tristesa i, a l’hora, de resignació. Tot això és complica més amb l’ocupació dels talibans. La seva vida només adquireix un brot d’alegria quan descobreix l’estimació que neix amb l’ Abília, segona dona del seu marit.
