Literatura / Ficció

Relat de ficció a partir de l’Autòmata, d’ Edward Hopper.

Puri Pérez. Su nombre es Marta Ayala Durán. Nació en octubre de 1970, en un pueblo pequeño marinero de la Costa Brava. Según su madre, el día en que Marta nació era un día caluroso, de mar sereno y aún se veían algunos turistas disfrutando de aquellos días casi veraniegos.

Su padre, Pedro Ayala Ruiz, nació en Girona, en el seno de una familia acomodada. Siguiendo la tradición de la familia lo enviaron a estudiar medicina a Barcelona y ahora es un reconocido médico en la ciudad. Es un hombre apuesto, alto, delgado y muy moreno, con una voz sosegada, de semblante serio y fuerte personalidad. Todavía conserva amigos de la infancia, algunos médicos como él, otros escritores, y su mejor amigo, artista, bohemio que se fue a París a estudiar Bellas Artes, y que hoy en día es famoso por sus cuadros dedicados al mar, y a los pueblos de la Costa Brava.

La madre de Marta, Marina Durán, es la mayor de tres hermanos de una familia de renombre de la burguesía catalana. Estudió enfermería, y fue en el hospital donde conoció al doctor Ayala, cinco años mayor que ella. Se enamoraron y decidieron casarse. Al año ya nació su primera hija, María, una niña preciosa, que llenó de luz la casa. Ellos querían un hijo varón, pero vino una segunda niña a la que pusieron Marina como a su madre, y ya en el último intento, llegó la tercera hija, que se llamó Marta. Marina Durán dejó la enfermería para dedicarse por completo a su familia, a la educación de sus tres hijas. Nunca hubo reproches, pero jamás perdonó que su marido la obligara a dejar su trabajo como enfermera. Marina siempre ha sido una mujer elegante, educada, buena madre, prudente y sumisa, quizás por el tiempo que le tocó vivir, en que la mujer aún se dedicaba en cuerpo y alma a su familia y al hogar. Segueix llegint »

Relat de ficció a partir de l’Autòmata, d’ Edward Hopper.

Sara Reñé. Feia estona que l’Ann esperava. Aquell matí, per fi, després de molt temps de no veure’l, havia decidit  trucar-lo. Hi havia pensat tantes vegades en aquell retrobament, se l’havia imaginat en tantes ocasions.. Trucar havia estat tot un esforç. L’última vegada que havien parlat, havien discutit fort. Ella, finalment, menjant-se el seu orgull, havia intentat persuadir-lo.. demanant i suplicant, però ell no havia volgut escoltar-la. L’havia repassat de dalt a baix, amb aquella mirada seva incisiva i penetrant i, després, havia marxat sense sense fer-li cas. Des d’aleshores, mai més havien tornat a parlar.

Ann havia nascut en una acomodada família neoyorkina i la seva vida hauria d’haver estat fàcil plaent i relaxada. Però, durant el últims anys, la seva existència s’havia tornat monòtona i rutinària. Tot i que hi havia un munt de gent que venia a veure-la diàriament, no es relacionava ni parlava gairebé amb ningú. Vivia sola i havia desfet  tot el contacte amb el seu cercle d’amics. Feia temps que havia deixat de  veure  la  seva mare i el seu pare, i, fins i tot havia perdut la relació amb la seva germana Beth. Havia deixat d’estudiar i de treballar, de fer tot allò que li agradava: viatjar, passejar, anar de compres, assistir a les festes nocturnes.. De mica en mica, s’havia anat tornant cada vegada més solitària i havia anat adquirint una tèndència profunda a la tristesa i la nostàlgia. Segueix llegint »

Relat de ficció

Sara Reñé. L’àvia i la mare de l’Amèlia havien estat unes excel·lents cuineres i ella, durant la infància i l’adolescència, gairebé sense adonar-se, havia anat aprenent d’elles tot un munt de receptes, tècniques i pràctiques culinàries. L’Amèlia també hauria pogut estar una bona cuinera però, des de ja feia uns anys, vivia tan atrafegada dins de la seva vida veloç que dedicava poquíssim temps a les feines casolanes i no cuinava gairebé mai. Però, no sabia ben bé perquè, aquella setmana li havia retornat el desig i l’impuls de tornar a cuinar, de traginar olles i cassoles i de barrejar espècies i condiments. I havia decidit fer un sopar el divendres al vespre, un sopar, així, una mica diferent, una mica especial, encara que tampoc no gaire.

Un cop ho va haver decidit, va començar a plantejar-se i a rumiar el menú. Com sempre, no sabia què fer. De fet, això sempre era el pitjor: decidir el menú. Res la convencia. Això no i allò tampoc. L’Amèlia, és clar, preferia la cuina més aviat tradicional i els gustos antics que recordaven la infantesa. Li agradaven els sabors que sorgien de les coccions lentes i defugia les superposicions fàcils o els aliments a mig coure que no tenien sabor a res i abocaven a la buidor. Què podia fer? Què faria per sopar? Albergínies farcides? Lassanya a la parmesana? Filet amb crema de castanyes i bolets de temporada? Rissoto de ceps? Canalons de peix? O potser un sopar fred? .. Segueix llegint »