El proper dimarts 3 de Febrer, al Casal Cardener, a les set de la tarda, al carrer Cardener 45 , la poeta Assumpció Forcada presenta un Còctel de Poemes.
A. Forcada farà una lectura de poemes seus de temàtica variada: l’univers, la natura, els objectes de la casa… També poemes escrits en homenatge a d’altres poetes.
És una bona oportunitat per apropar-nos a una obra que ens sorprendrà gratament.
L’acte és obert a tothom!
Puri Pérez.Una tarda qualsevol, vaig arribar a casa.
En entrar al rebedor i deixar les claus de casa a un petit calaix del moble, em vaig fixar que algú havia agafat les cartes de la bústia i les havia deixat a sobre de la taula del menjador, potser el meu marit o la meva filla. Vaig anar cap a l’habitació i em vaig posar còmoda, un pantaló gris de punt i una samarreta blanca del meu marit. M’agradava posar-me samarretes seves, amples, suaus i velles. No hi havia ningú a casa, estava sola. Vaig posar la meva música preferida, i vaig començar a obrir les cartes, com sempre els rebuts del gas, la llum, la nòmina…, però al final a sota de totes hi havia una que em va cridar l’atenció: no duia remitent, però posava el meu nom; això em va posar una mica nerviosa, les mans em tremolaven i el cor em bategava més fort.
Els meu ulls no podien creure el que llegien, era una nota del meu marit, i deia així: “Estimada
Elena, em sap molt greu, no vull fer-te mal perquè sempre t’estimaré, han sigut uns anys extraordinaris, ets una persona encantadora i sobretot ets molt bona mare, i també vull que sàpigues que estimo molt a la nostra filla i crec que ja és suficientment madura per comprendre aquesta situació, però ara tinc clar que aquesta elecció que he pres és la millor per a nosaltres. Sé que sóc un poruc, però ara per ara no tinc el valor de posar-me davant teu i de la nostre filla i mirar-vos als ulls. Crec que la nostra relació ha tocat fons, i tu mateixa te n’has adonat, així doncs seria enganyar-nos continuar amb aquesta relació.
Espero que sàpigues perdonar-me i que no em guardis rancúnia.
Ja t’avisaré per parlar amb tu i amb la nena, i recollir les meves coses. Sempre estaràs en el meu cor,
Pablo”.
Em vaig aixecar i vaig apagar la música, no plorava, tan sols volia silenci. Estava trista perquè sé que ell tenia raó, que la nostra relació feia temps que ja no funcionava, i he d’admetre que ha estat més valent que jo, i ara, em sap greu dir-ho però jo també em sento alliberada. Gràcies Pablo, jo també sempre et portaré al meu cor.
Una tarda qualsevol.
Un dia qualsevol.
Un moment qualsevol et pot canviar la vida.
.jpg)
Sara Reñé. Es la primera vegada que llegeixo un llibre de l’autora islandesa Auður Ava Olaffsdottir, he quedat atrapada per la seva forma de narrar. A Rosa candida, Olaffsdottir en explica el reccoregut vital de Arnljótur, un jove, enamorat de les flors i les roses. Després de la mort de la seva mare, amb qui l’unia l’amor a les plantes, Arnljótur pren la decisió de deixar la seva familia i viatjar a un altre pais per ocupar-se de la reconstrucció d’un antic i bell roserar que la seva mare li havia ensenyat en un llibre de botànica.
Més enllà de l’argument, la novel.la ens parla amb detall i sensibilitat de la vida quotidiana i de les relacions del jove jardiner amb aquells que l’envolten i amb ell mateix. Al llarg del seu viatge, el protagonista va afrontant tot tipus d’experiències vitals: la mort, la malaltia, l’amistat, la sexualitat, el treball, la paternitat, l’amor,….El relat en primera persona ens permet conèixer els seus dubtes, les seves incerteses, la seva estranyesa davant del món. En una de les seves entrevistes Ólafsdóttir explica aquesta característica com a influència de la naturalesa. En l’aparent afable Islàndia hi ha, pel que sembla, 130 volcans. Ens embolica una naturalesa inestable, amb terres en erupció constant, terratrèmols; tot és molt inestable i violent al nostre al voltant i això ha de traduir-se en les persones”.
Malgrat tot, el protagonista agafa decisions, i, trencant qualsevol tòpic, busca les seves pròpies maneres de fer i ser més enllà dels comportaments més habituals i establerts: com a pare, com a fill, com amic, i com a treballador, com a amant.. Sense dubte, Arnljótur encarna, un nou model de pare, unes noves formes d’encarar i viure la paternitat, compromesa i implicada.. “El meu llibre és una oda a l’home, a la nova masculinitat; és totalment antiviking” afirma Olaffsdottir. Segueix llegint »
Conxa Garcia. Acaba d’aparèixer el nou llibre d’Assumpció Forcada, Frutos. Es va fer la seva presentació el passat 25 d’octubre, a la Casa Elizalde, organitzada per l’Associació Dones de Catalunya. La Susana Tavera, Catedràtica d’Història de la Universitat de Barcelona en va fer una aproximació al públic assistent. L’autora i la Fina R. Palau cantaren alguns dels poemes. La seva lectura anava acompanyada d’imatges adients, curosament escollides.
Frutos, és el llibre que tanca una trilogia, que inclou Germinació (2000), Semillas (2006). Són llibres que estableixen un diàleg literari entre l’autora i diferents poetes. A Germinació són els poetes de la seva terra, els catalans; a Semillas, els de parla castellana i, finalment, a Frutos, poetes de diferents països i llengües.
Com diu A. Forcada a la introducció a aquest darrer poemari, cadascun d’aquests tres llibres “és un llibre homenatge a les dones i homes que amb els seus poemes ens mostren diferents sensibilitats i pensaments. És un llibre d’amor a la Poesia” que vol compartir amb totes nosaltres. Segueix llegint »
Com cada any us apropem la programació d’activitats culturals de dones a la Plaça Dones del 36:
Divendres 15
22.00 “Dona cançó” Concert de Festa Major amb l’Alícia Martel i les dones de “Dona cançó”
Dissabte 16
18.00 Xicana. Espectacle familiar de clown a càrrec de La Xicana
19.00 Qui fa què? i la Rodeta. Jocs dinamitzats de coresponsabilitat amb l’artista plàstica Marina Durany. (Organitza PIAD amb el material del CIRD).
20’00 LIFE la vida en cançons. Concert familiar amb la coral Cantabile Cor de noies
Diumenge 17
20.00 Mirades amb retorn. Narració de contes per a adults a càrrec de Patrícia Mc. Gill
21.00 Dones que dansen. Espectacle de dansa contemporània a càrrec d’Uterart
Conxa Garcia. Va passar pel programa Ones de Dones l’escriptora, poeta i actriu Antònia Pilar Villaescusa Rius, que dissabte passat va fer un duet poètic amb el Domingo Sánchez Castelló, al local del carrer Igualada 10.
A.P. Villaescusa ha participat en dos llibres d’antologies editats: un de narrativa, Zapatos blancos i altres contes, editat pel grop de dones Artemis de Cornellà; i un altre de poesia, titulat Poesia en viu. Pertany al cercle artístic i literari El semillero azul. Ha participat en recitals a vàries emissores de ràdio, centres culturals (alguns de Gràcia), biblioteques i programes de televisions locals i a TV3.
Està casada i té dos fills. És una dona polifacètica: canta sarsuela, fa teatre amateur des dels 18 anys, fins i tot a dirigit una obra teatral. Ens aquests vessants ha guanyat diversos premis.
Com escriptora diu que “menys el gènere negre he fet de tot, no m’agrada estar encasellada en res, tinc molta imaginació”. La seva poesia és bàsicament romàntica. L’amor és allò que la inspira. “L’amor és el més gran que hi ha, l’amor en tots els contextos: amistat, família…”. “Cal estimar la vida, t’ajuda a tirar endavant. Malgrat els entrebancs, el temps que ens quedi no s’ha de passar mai en un sofà, sempre endavant!”.
Ens comenta que “qui vol escriure s’ha de despullar per dintre i perdre tota la vergonya, tots els tabús educacionals. L’escriptura és una teràpia, no has de pensar en què pensarà el lector. Has d’escriure el que et surti de l’ànima”.
Actualment té previst editar en solitari un recull de relats i una novel.la.
Conxa Garcia. Aquesta gran periodista i escriptora va rebre el darrer Premi Cervantes. És la quarta dona que el rep, la resta fins a 38 van ser homes. Abans l’Ana María Matute, la María Zambrano i la Dulce María Loynaz, que no van poder recollir-lo. Elena Poniatowska sí ho va poder fer, amb un vestit que li van fer les dones indígenes mexicanes i reivindicant les dones que la van precedir. En el seu discurs va defensar les classes més desvalgudes. Va dir coses com “sóc una escriptora que no pot parlar de molins perquè ja no n’hi ha i a canvi ho fa dels caminants comuns i corrents que carreguen la seva bossa de l’encàrrec, el seu pic o la seva pala, dormen a la ventura i confien en una cronista impulsiva que reté allò que li conten”. Se sent orgullosa de caminar junt als “il•lusos, els desmanegats, els candorosos”. Va parlar de la resistència indígena de les dones de Chiapas “abans humiliades i furtives, que declararen el 1994 que volien escollir elles al seu home, mirar-lo als ulls, tenir els fills que desitjaven i no ser canviades per una garrafa d’alcohol”. Clara Janés parlava de “la gràcia i l’elegància amb la qual diu veritats com el puny”. Us recomano que la llegiu.
Puri Pérez. Hace algunas semanas, os presente a una fotógrafa Iraní Shirin Neshat, para mí fue todo un descubrimiento y un placer conocer su obra. Hoy os traigo otra fotógrafa también iraní: Shadi Ghadirian, nacida en Teherán en 1974. Está considerada como una de las artista de su país con más proyección e influencia. A diferencia de Shirin que se fue a Los Angeles a estudiar, y, actualmente, vive en Nueva York, Shadi no ha tenido que moverse de Irán para que su obra trascendiera las fronteras y fuera reconocida y expuesta en los más importantes museos.
Su trabajo está íntimamente ligado a su identidad como mujer musulmana que vive en Irán. Sin embargo, su arte también se ocupa de las cuestiones relativas a las mujeres que viven en otras partes del mundo.Ella cuestiona el papel de la mujer en la sociedad y explora las ideas de la censura, la religión, la modernidad y la condición de la mujer.
En todas sus fotografías, las mujeres tienen velo, aunque no es el elemento sobre el que pretende centrar la atención. Si bien no es el tema de su obra, no puede dejar de hablar de él. Su obra recrea la situación de la mujer en su país con una colección soberbia de imágenes que retrata la realidad del doméstico-carcelario universo feminismo en Irán. En su obra, parodia con acidez yendo más allá del mundo de las mujeres iranís, ellas también son todas las mujeres que padecen el estereotipo universal que las limita a las cuatro paredes enloquecedoras del hogar dulce hogar. Ella considera que sus fotografías no solo deben ser imágenes bellas, sino que deben provocar una reacción. Busca a través del arte lograr un cambio social en su propio país.
Puri Pérez. Me gusta Abril, porque es primavera. Me gusta Abril, porque hay flores, y me gusta porque no hace ni frio ni calor, las tardes son más largas, hay más vida en las calles, en los jardines, en las plazas.
Me gusta Abril y sobre todo la Diada de Sant Jordi. Es un día mágico, festivo. La ciudad se engalana, los balcones se visten se senyeras, y el aire huele a rosas. Desde el Paseo de Gracia hasta Las Ramblas, paradas y más paradas de libros. Los lectores, aprovechan para acercarse a los escritores famosos, consagrados, noveles.
Es la fiesta de la cultura, de la rosa. Aquí os dejo estas líneas, mi pequeño homenaje a este día tan especial de nuestra tierra.
Hoy me siento especial
Hoy me siento feliz
Es la diada de Sant Jordi y a todo el mundo quiero invitar, a pasear por las calles y un libro comprar, no importa que nunca hayas leído, hoy es un buen día para comenzar.
miles de rosas se venden, en tus manos no debe faltar, roja y de terciopelo y vestida con la senyera de celofán.
