Cultura

Conxa García. Marianne Breslauer (Berlín, 1909-Zúrich, 2001) era filla d’una família de l’alta burgesia d’origen jueu, era una gran fotògrafa, amb una sensibilitat especial. Quan arriba el nazisme va haver de refugiar-se amb la seva família a Suïssa. L’experiència de l’exili va ser tan traumàtica per a ella que va abandonar la seva carrera fotogràfica. La seva obra va restar inèdita molt de temps, perquè el règim nazi la va bandejar pel fet de ser jueva i ella es negà a publicar-la amb pseudònim. La seva obra s’inclou dins dels corrents de l’anomenada Nova Fotografia, concretament dins el corrent del Realisme poètic. En una entrevista li van preguntar com es podia reconèixer una bona presa, Marianne Breslauer va respondre immediatament i sense dubtar: “Els elements decisius no són la tècnica perfecta o un tema extraordinari, el que compta és la força de la imatge, de l’expressió –el secret del moment capturat”.

L’objectiu de la càmera li permet captar el món que coneix sota un punt de vista fins aleshores desconegut, descobreix noves possibilitats de la fotografia: les perspectives insòlites, una mena de coexistència entre el realisme i la poesia. Breslauer es fixa en la poesia de la vida quotidiana i dels instants fugaços. Com podeu veure en aquestes fotografies, l’interessen els jocs de llums i d’ombres, utilitza plans cinematogràfics, com el pla picat, punts de vista alterats…

En esta foto nos muestra el brazo de una bailarina de Camboya, refleja la elegancia, la sutileza y la armonía de sus movimientos, el brazo alzado los dedos rizados como si fuera un ave del paraíso, capta las formas y el lenguaje de una forma natural y al mismo tiempo sencilla.

Puri Pérez.Isabel Muñoz está considerada como una de las mejores fotógrafas más importantes de España, es sin duda, una artesana de la fotografía.

En su viaje a Cuba, hace una serie de trabajos relacionados con el son y la manera de sentir la música. La sensualidad de los movimientos, el ritmo y la pasión, combinado con la fuerza de la mujer cubana, un combinado perfecto para el arte.

La técnica que emplea es la impresión en platino, un método artesanal y un proceso minucioso al relevado. Sus fotografías son la mayoría en blanco y negro y están llenas de una fuerza expresiva y una indudable belleza.Con su cámara ha recorrido medio mundo y con su trabajo denuncia la injusticia social sobre los más desfavorecidos, la esclavitud, los mutilados por culpa de las minas antipersonas. Pero a la vez, es una enamorada de los bailes y danzas propias de cada país, como el flamenco, la capoeira, el tango. Ella dice que detrás del movimiento hay sentimientos y un estudio humano. Aquí os dejo algunos de sus trabajos.

Núria Novell. Joana Biarnés i Florensa (Terrassa, 1935). És la primera fotògrafa catalana i espanyola que adoptà la carrera professional de fotoperiodista o reportera gràfica

Els efectes de la riuada, cotxes arrossegats per Terrassa, carrers plens de fang i cases velles inundades, objectes tan grossos com petits escampats per a tot arreu, veïns parlant per saber que fer i un policia mirant perplex sense fer res. Ningú als balcons per contemplar aquesta desgràcia

Quan era petita, ajudava el seu pare, Joan Biarnés, fotògraf esportiu. Pel fet de ser dona, va ser objecte d’una forta hostilitat. Malgrat que tenia les acreditacions necessàries per treballar com a reportera, va protagonitzar situacions absurdes, com quan un àrbitre va aturar un partit de futbol per mirar d’impedir que una dona fes fotos al camp.

A Mèxic, la Joana va conèixer a la vídua de Panxo Villa, la Luz Corral i va fer un reportatge de la “soldadera” de Cuernavaca. Dona ja molt gran vestida de negre i lluint una medalla d’una verge; viu amb un bust del seu marit al pati, recordant el passat en una casa tan vella com ella.

L‘any 1962 va fer un extens reportatge sobre les riuades a Terrassa i un altre a Barcelona per al diari Pueblo. el diari li va oferir d’anar a Madrid a treballar com a fotògrafa. Va treballar també en molts grans esdeveniments socials de l’època, com ara el concert dels Beatles, a Barcelona, el 1965, i va retratar Salvador Dalí, Lola Flores, Sara Montiel, Roman Polanski, Orson Welles… El 1970 va casar-se a Versalles amb el periodista Jean Michel Bamberger,. Durant anys ha estat la fotògrafa del cantant Raphael, amb qui féu gires arreu . Va deixar la feina de premsa l’any 1985, en desacord amb l’estil groc que s’havia imposat a la professió. Amb el seu marit, va obrir el restaurant Ca Na Joana a Eivissa, considerat un dels millors de les Illes. En jubilar-se es va tornar a instal·lar al Vallès, concretament a Viladecavalls.

El que parla molt bé de la seva manera de ser són les paraules que va dir: sempre vaig entrar per la porta principal, vaig disparar i després vaig demanar permís i vaig donar les meves explicacions.

Comunicadores amb Gràcia. Al llarg de la seva vida, Vivian Maier va fer desenes d’autoretrats. Maier  s’insereix en la realitat que l’envolta a través de la fotografia, fa una recerca de l’altre i, al mateix temps, d’ella mateixa a través de l’autoretrat.  En moltes de les seves composicions incorpora la seva figura reflectida en diversos suports:  vitrines, miralls, retrovisors, finestres.. que donen multitud de representacions de la seva pròpia figura. En alguns casos només apareix representada amb la seva silueta,ombra o reflex. Altres vegades, encara dos miralls i  la seva imatge es multiplica infinitament. Els seus autoretrats, amb la ciutat sempre present, tenen profunditat de camp i perspectives estranyes i inèdites. V. Maier sembla buscar-se i visibilitzar-se ella mateixa, cercar i construir la seva identitat. Com si només pogués existir a través de les seves fotografies.

1.A través d’un treball d’enquadrament capta l’interior d’una botiga i l’exterior, els edificis del carrer i els cotxes que passen, tot alhora. Juga també amb el reflex de la imatge en dos miralls de l’aparador, que mostren petits fragments d’una realitat més àmplia. I, a més, s’hi insereix ella mateixa, sempre a la vista i alhora passant desapercebuda als ulls dels altres.Vol mostrar la profunditat de les coses, que no són planes, sinó complexes, amb fondària

2.Dones en un carrer principal del Nova York dels anys 50, absortes mirant en les vitrines de les botigues, el que els  agradava en aquell moment. Al fons, més vianants i els edificis de la ciutat. A la dreta, la figura de Vivian Maier observant la seva càmera.

3.Un pla mitjà de Vivian Maier, amb la seva càmera davant d’un aparador,reflectida en el vidre, amb la meitat del cos i la cara en ombra. La fotògrafa es mira ella mateixa  i la seva vida, plena d’ombres i claror.

4.La imatge de Vivian Maier, reflectida en un mirall, queda incrutada dins d’un context urbà. Se superposen dos plans i dos espais de representació: l’espai de la ciutat i l’espai del mirall on es reconstrueix la seva figura. Així, es relacionen la realitat externa i la vivència íntima i personal.