En el 20è aniversari de la seva mort.
Sara Reñé. Vaig escoltar, per primera vegada, Maria Aurèlia Capmany, cap a l’any 1976 o 1977, en una de les primeres escoles d’estiu a què vaig assistir. Jo, llavors, no la coneixia, però, de seguida, vaig pensar que era una dona compromesa i sàvia. En la conferència, Maria Aurèlia, ens va explicar els seus records de l’Institut-escola (1932-39),fundat per la Generalitatde Catalunya durant els anys República. Ens parlava amb entusiasme d’aquell Institut, català, laic i mixt, on no hi havia ni llibres, ni notes, ni càstigs.. i dels seus professors, d’en Josep Mª Estalella i de l’Angeleta Ferrer i les seves experimentals i màgiques classes de ciències naturals. Vaig quedar embadalida per allò que explicava i per la seva manera d’explicar-ho. A partir de llavors, la vaig anar a escoltar moltes altres vegades. La vaig sentir parlar de literatura, de teatre, de política… Quan Maria Aurèlia parlava se’t feia del tot present allò que descrivia o narrava. Et seduïa amb les seves paraules, amb la seva memòria i amb els seus amplis coneixements de gairebé tot. Cada conferència o xerrada es convertia en una lliçó difícil d’oblidar.
Vaig anar llegint algunes de les seves obres narratives però em queda sobretot, un record de la lectura d’algun dels seus assajos. En el transcurs d’una petita recerca que jo portava a terme, remenant en els catàlegs de la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès, vaig descobrir el seu magnífics assaig La dona a Catalunya.Consciència i situació Segueix llegint »