La fotògrafa holandesa Ellen Kooi, durant la seva infantesa, va descobrir un retrat del seu avi a partir del qual va començar a fantasiejar i imaginar històries que la imatge del personatge li suggeria. Segons totes les ressenyes, aquest és l’origen de la seva passió fotogràfica i, ara, és ella qui interpel·la el seu públic i invita els espectadors i espectadores a interpretar, imaginar i fabular a partir de les seves fotografies i composicions.
Efectivament, aquesta fotografia, ja a primer cop d’ull, ens submergeix en un món enigmàtic, desconegut i misteriós. La noia vestida de vermell i descalça, envoltada pel camp d’espigues i mirant cap a la casa solitària configura una escenografia sorprenent, ambigua i polivalent. L’escena, certament, podria formar part d’una seqüència narrativa i ens aboca ràpidament a fer-nos preguntes sobre la història narrada i la seva protagonista. D’on ve? On vol anar? Què li ha passat? Quins són els seus sentiments? Quina és exactament la seva situació ? La noia està fugint de… o bé està tornant a… O està atrapada entre dues realitats o possibilitats hostils i, desorientada, no sap cap a on anar. Està atemorida? Què espera? Corre perill? Segueix llegint »
Conxa García
A Ones de Dones (Ràdio Gràcia) va ser entrevistada la Isabel Morant, Catedrática d’Història Moderna a la Universitat de València i membre de l’Institut d’Estudis de la Dona d’aquesta Universitat. És autora de nombroses publicacions, entre les quals la recent “Historia de las mujeres en España y América Latina”. Projectà i dirigeix des de l’any 1990 la reconeguda col.lecció “Feminismos” de l’Editorial Càtedra.
Aquesta Col.lecció “sorgí de la necessitat de materials necessaris per a alumnat i professorat universitari”. A “Feminismos” trobem textos de “les feministes clàssiques, les teòriques clàssiques del feminisme, aquelles que es coneixen i es citen i també tot allò possible d’escriptores espanyoles o llatinoamericanes. També s’ha tractat de recolzar les joves autores. S’han publicat llibres de psicologia, medecina, filosofia i d’altres disciplines del saber”.
Està molt orgullosa dels quatre volums de la “Història de las Mujeres en España y América Latina”, publicada el 2005-6 per Cátedra. Diu la Isabel Morant que “és una història que bàsicament té un enfoc feminista i de gènere, però sabent també que hi cabien enfocs un tant diferents. Hi ha diferents maneres de fer història de les dones i hem cercat les autores que ens semblaven bones en els temes que volíem que es tractaren. En el cs d’Espanya, hem inclòs alguns homes que ja venien treballant en això i ens semblava interessant que hi estiguessin”. Segueix llegint »
Dulce atardecer de ensueño,
claveles, rosas, jazmines,
cuando me tiene en sus brazos
se duerme el mundo , despierta
una claridad inmensa
y en mi alma hace su nido.
Brisa, lluvia, llanto, risas y entre ellas..
desbordada la pasión,
ternura inmensa..
Subimos a lo más alto
y como una rosa encendida,
en el cielo me despierto.
Su sonrisa, sus labios
semejan
desconocidos misterios
y una esperanza nueva
para los temblorosos cuerpos.
Maria Lluïsa Pena Bernad
NO LO HE ESCRITO YO, PERO ME HA GUSTADO Y QUIERO COMPARTIRLO CON TODAS.BERTA.
“La enfermedad es un conflicto entre la personalidad y el alma”. Dr. Bach
El resfrío “chorrea” cuando el cuerpo no llora. El dolor de garganta “tapona” cuando no es posible comunicar las aflicciones El estómago “arde” cuando las rabias no consiguen salir. La diabetes “invade” cuando la soledad duele. El cuerpo “engorda” cuando la insatisfacción aprieta. El dolor de cabeza “deprime” cuando las dudas aumentan. El corazón se “afloja” cuando el sentido de la vida parece terminar. La “alergia” aparece cuando el perfeccionismo está intolerable. Las uñas se “quiebran” cuando las defensas están amenazadas. El pecho “aprieta” cuando el orgullo esclaviza. La presión “sube” cuando el miedo aprisiona. Las neurosis “paralizan” cuando el niño interior tiraniza. La fiebre “calienta” cuando las defensas explotan las fronteras de la inmunidad. Y tus dolores “callados”. ¿Cómo “hablan” en tu cuerpo? Elige alguien que te pueda ayudar a “organizar las ideas”, “armonizar las sensaciones” y recuperar la alegría. Todos precisamos saludablemente de “un oyente interesado”. Pero todo depende, principalmente, de nuestro esfuerzo personal para hacer que sucedan mudanzas en nuestra vida. Se desconoce el autor…….”CUANDO EL CUERPO GRITA … LO QUE LA BOCA CALLA” |
Anoche, en el jardín, te ofrecí el vino espumeante de mi juventud.
Tu te llevaste la copa a los labios,
cerraste los ojos y sonreíste,
y mientras, yo alcé tu velo,
solté tus trenzas y traje sobre mi pecho tu cara dulcemente silenciosa;
anoche,
cuando el sueño de la luna rebosó el mundo del dormir.
Hoy, en la calma, refrescada de rocío
del alba,
tú vas camino del templo de Dios, bañada y vestida de blanco,
con un cesto de flores en la mano.
Yo, a la sombra del árbol, me aparto inclinando la cabeza en la calma del alba
junto al camino solitario del templo..
Rabindranath Tagore
He volgut compartir aquest vers preciós de Tagore amb tots els lectors, amants o no, de la poesia. Que en gaudiu!
Maria Lluïsa Pena
Una ta
rda de pluja….no era per sortir de casa…. De sobte, em vaig treure la mandra de sobre i em vaig dirigir a la reunió de comunicadores…el terra relliscava, el plujim no parava, humitat i cares mal humorades…Per fi vaig endivinar la silueta de la Biblioteca…. En pujar amb l’ascensor, vaig sentir una calor important i em van passar els tremolors i el mal rotllo… Vam treballar amb les companyes amb l’ajut de la nostra jefa, la Sara, i no em vaig penedir d’haver sortit de casa a tant a contrapel.
Lluïsa
Somos cuatro amigas de la misma edad mas o menos, y cuando es el cumpleaños de una de nosotras, miramos que obra de teatro o espectáculo interesante está en cartel ante y la invitamos. Así fue como el día 13 de noviembre fuimos al mítico MOLINO DEL PARALELO . Las entradas incluyen una copa de cava o bien puedes cenar. Al no ser numeradas (antes tampoco lo eran), si quieres ser de las primeras tienes que hacer una hora de cola y así lo hizimos.
Al entrar te recibe la Merche Mar, una de las vedettes antiguas del Molino, que, ahora, es jefa de sala. Un camarero vestido diferente (el nuestro iba de paje), que también actua en el espectaculo, te lleva a escoger la mesa que quieres. Al sentarme pude mirar como era la sala: más romántica, más moderna pero más fria. Antes, el público estaba más codo a codo, participaba mas en el espectáculo. La sala era diferente, mas próxima .La representación dura hora y media y se titula MADE IN EL PARALELO.
Me diverti pero encontré a faltar los chasquidos un poco salidos de tono,las vedettes bailando entre el público y haciendote sonrojar al meterse contigo y las plumas de las bailarinas y de la primera vedette. Pero también pienso que son otros tiempos y ya no tenemos un Jonson, un Escamillo o una Naty Mistral.
Pero que continúe, porque lo que mas me emocionó fue ver otra vez las aspas rojas del MOLINO dar vueltas.
NURIA
Quina cosa ??? preguntareu ! . Doncs la “cosa” que fa moure el món des de fa milions d’anys : les relacions home-dona en qualsevol moment de la vida. Aixi de breu resumeixo aqueste pel.licula d’en Woody Allen, però us ben asseguro que n’hi ha per escriure’n tot un llibre només del que a mi m’ha impactat.
Ha estat tan sorprenent per a mi perquè mai m’hagués imaginat que trobaria allò que tantes vegades jo he pensat, teoritzat , tot. En els meus -afortunadament pocs- moments de necessitat de canviar alguna cosa ,( i que he rebutjat pensant que me faltaba “un bull” ), tot, dic, ho he vist representat en aquesta pel.licula : la capacitat per fer canvis importants en la nostra vida.
Es la vida d’un home (diria que el mateix Woody) que ja ronda 70 anys, que viu sol i que protesta per tot; protestes que comparteix amb una colla d’amics que no se’l prenen prou amb sèrio doncs ells encara estan “vius”, sembla. Però el personatge també deu estar “viu” encara que no s’ho pensa, doncs després d’acollir una vagabunda molt joveneta i maca, -quina casualitat-, s’hi casa. Fins aqui sembla avorrit. Hi ha molts de casos aixi. Però ……Com que la nena s’havia escapat de casa, per fí la mare la troba i es presenta a la casa. El que passa a dormir al sofà, evidentment, serà ell.
La mare és una dona que , quan arriba, és molt “cursi-color rosa-tontina”, però havent-se divorciat ja del marit, sofreix una transformació vital que la converteix en un “personatge envejable” des del meu punt de vista, és clar. La seva vida esdevé ara, un cant a la llibertat. Triomfa com artista i com a dona, fent allò que sempre li ha agradat i viu sense vergonyes ni remordiments la vida tal com ara se li presenta.
Passa tot amb molta naturalitat i tot està bé tal com va esdevenint i aquest fluïr, desenfadat i savi al mateix temps, és el que a mi em fa “sentir” que jo encara potser no he descobert la meva faceta “vital” .
Us recomano a tots de veure-la. Es distreta, vital, i una lliçó tant per a joves com per a més grans, doncs la vida s’ha de veure de molts diferents angles.
Rosa
En homenatge al Gato Pérez
En aquests moments de tanta història i tant símbol i bandera, passar la tarda escoltant Gato, llegint Gato, ballant Gato, redescobrint Gato,… Aire fresc.
Per al Gato la rumba és la música i el folklore contemporani de Barcelona, la veritable música popular, del poble, de la gent, del carrer. Es una música màgica i divina, inèdita i profunda. Sincera, espontània, natural. La rumba de Barcelona és una rumba amarada i marejada de món; és música cubana, tropical, gitana i flamenca. Rock i jazz. Aíxí és la música de Barcelona, de Barcelunya, de Catalunya. Barcelona són els barris, del Somorrostro a les Corts, del Poblenou a Montjuic. Barcelona és cosmopolita. La Rambla, un còctel d’immigrants i forasters, de turistes i obrers. Un oasi d’humanitat i tolerància.. I Gràcia, el cor, la festa.
Per al Gato la rumba es fa amb batedora i ventilador. És música, paraula i ball, ritme, moviment. Guitarra i percussió. El ball, la vida. Ballar la rumba és divertir-se, passar-s’ho bé, respirar. Deixar-se anar i trobar benestar. La rumba és volcà, emoció, sentiment. Un idioma propi per obrir l’anima i deixar parlar el cos. Per ser cada un i tots i un mateix. També adrenalina, alcohol, velocitat, intensitat i dolor. Forçar la màquina nit i dia i viure jugant-se la vida,.. Una melodia eterna.
Tarda amb sabor a Gato. Un sabor nou i suau,..que dura.
Sara Reñé
Muchas veces…