Cultura

     Sara Reñé

  La fotògrafa holandesa Ellen Kooi, durant la seva infantesa, va descobrir un retrat del seu avi a partir del qual va començar a fantasiejar i imaginar històries que la imatge del personatge li suggeria. Segons totes les ressenyes, aquest és l’origen de la seva passió fotogràfica i, ara, és ella qui interpel·la el seu públic i invita els espectadors i espectadores a interpretar, imaginar i fabular a partir  de les seves fotografies i composicions.                   

Efectivament, aquesta fotografia, ja a primer cop d’ull, ens submergeix en un món enigmàtic, desconegut i misteriós. La noia vestida de vermell i descalça, envoltada pel camp d’espigues i mirant cap a la casa solitària configura una escenografia sorprenent, ambigua i polivalent. L’escena, certament, podria formar part d’una seqüència narrativa i ens aboca ràpidament a fer-nos preguntes sobre la història narrada i la seva protagonista. D’on ve? On vol anar? Què li ha passat? Quins són els seus sentiments? Quina és exactament la seva situació ? La noia està fugint de… o bé està tornant a… O està atrapada entre dues realitats o possibilitats hostils i, desorientada, no sap cap a on anar. Està atemorida? Què espera? Corre perill? Segueix llegint »

Somos cuatro amigas de la misma edad mas o menos, y cuando es el cumpleaños de una de nosotras, miramos que obra de teatro o espectáculo interesante está en cartel ante y la invitamos. Así fue como el día 13 de noviembre fuimos al mítico MOLINO DEL PARALELO . Las entradas incluyen una copa de cava o bien puedes cenar. Al no ser numeradas (antes tampoco lo eran), si quieres ser de las primeras tienes que hacer una hora de cola y así lo hizimos.

Al entrar te recibe la Merche Mar, una de las vedettes antiguas del Molino, que, ahora, es jefa de sala. Un camarero vestido diferente (el nuestro iba de paje), que también actua en el espectaculo, te lleva a escoger la mesa que quieres.  Al sentarme pude mirar como era la sala: más romántica, más moderna pero más fria. Antes, el público estaba más codo a codo, participaba mas en el espectáculo. La sala era diferente, mas próxima .La representación dura hora y media  y se titula MADE IN EL PARALELO.

Me diverti pero encontré a faltar los chasquidos un poco salidos de tono,las vedettes bailando entre el público y haciendote sonrojar al meterse contigo y las plumas de las bailarinas y de la primera vedette. Pero también pienso que son otros tiempos y ya no tenemos un Jonson, un Escamillo o una Naty Mistral.

Pero que continúe, porque lo que mas  me emocionó  fue ver otra vez las aspas rojas del MOLINO  dar vueltas.

NURIA

Quina cosa ??? preguntareu ! . Doncs la “cosa” que fa moure el món des de fa  milions d’anys : les relacions home-dona en qualsevol moment de la vida. Aixi de breu resumeixo aqueste pel.licula d’en Woody Allen, però us ben asseguro que n’hi ha per escriure’n tot un llibre només del que a mi m’ha impactat.

Ha estat tan sorprenent per a mi perquè mai m’hagués imaginat que trobaria  allò que tantes vegades  jo he pensat, teoritzat , tot.  En els meus -afortunadament pocs- moments de necessitat de canviar alguna cosa ,( i que he rebutjat pensant que  me faltaba “un bull” ), tot, dic, ho he vist representat en aquesta pel.licula :   la capacitat per fer canvis importants en la nostra vida.

Es la vida d’un home  (diria que el mateix Woody)  que ja  ronda 70 anys, que viu sol i  que protesta per tot;  protestes que comparteix amb una colla d’amics que no se’l prenen prou amb sèrio doncs ells encara estan “vius”, sembla. Però el personatge també deu estar “viu” encara que no s’ho pensa, doncs després d’acollir una vagabunda molt joveneta i maca, -quina casualitat-, s’hi casa.   Fins aqui  sembla avorrit. Hi ha molts de casos aixi. Però ……Com que la nena s’havia escapat de casa, per fí la mare la troba i es presenta a la casa. El que passa a dormir al sofà, evidentment, serà ell.

La mare és una dona que , quan arriba,  és molt “cursi-color rosa-tontina”, però  havent-se divorciat ja del marit, sofreix una transformació  vital  que la converteix en un “personatge envejable”  des del meu punt de vista, és clar.  La seva vida esdevé ara, un cant a la llibertat. Triomfa com artista i com a dona, fent allò que sempre li ha agradat  i viu sense vergonyes ni remordiments la vida tal com ara se li presenta.

Passa tot amb molta naturalitat  i tot està bé tal com va esdevenint  i aquest fluïr,  desenfadat i savi al mateix temps, és el que a mi em fa “sentir” que jo encara potser no he descobert la meva faceta “vital”  .

Us recomano  a tots de veure-la. Es distreta, vital, i una lliçó  tant per a  joves com per a més grans, doncs la vida s’ha de veure de molts diferents angles.

Rosa