Ha habido, hay y siempre habrá damas artistas. La mujer es un ser inteligente, intuitivo e innovador. Lo que ha ocurrido, durante la historia, es que nunca se le ha potenciado, pero siempre se ha sabido y ellas lo han intuido. La prueba está en los pocos temas que se les dejó desarrollar su valor creador, como por ejemplo, en los trabajos manuales, que muchas sociedades antiguas dejaban en su manos Sabemos que algunos de esos labores son verdaderas obras de arte, como muestran los bordados de tapices o alguna escritora que, para ser editada, tenían que firmar con seudónimos masculinos. Durante siglos ellas hacían estos menesteres en la intimidad del hogar
Pero llegó el siglo XX, y todo fue cambiando. Entonces poco a poco ellas tuvieron acceso a la educación, y a los pocos años empezó a florecer toda la fuerza creadora del sexo femenino. Y en apenas cien años desde que se les dio la oportunidad de estudiar y llegar a la universidad y a todos los oficios, ellas han obtenido la misma clasificación, por lo menos intelectualmente, que los hombres.
¿Qué podemos hacer para potenciar todo su poder artístico? Desde su tierna infancia tendríamos que incentivar a las niñas, sin perjudicar su condición femenina, y de futuras madres( pues es ley de vida.) Favorecer su creatividad dotándolas de todos los medios necesarios para desarrollar su potencial, en el tema que sea. El resto, mi intuición femenina, me dice que con solo estas herramientas, ellas solas se desenvolverán con éxito en los campos que hayan escogido y que tengan talento, por supuesto
La setmana passada, la poetessa Assumpció Forcada, presentà el seu setzè llibre, amb el títol H2O (Aigua), a la Casa Elizalde, en un acte musical i audiovisual. Davant d’una sala d’actes ben nodrida de públic, el poeta Màrius Sampere va fer-ne la presentació, juntament amb la Maria-Lluïsa Pazos, de La Busca edicions, editora del llibre.
Després l’autora va fer una lectura d’alguns dels poemes , mentre en la pantalla situada a tal efecte, es projectaven imatges adients amb les poesies. A més tant A. Forcada com la Fina R. Palau van interpretar musicalment d’altres textos, acompanyades de la guitarra.
Com diu Màrius Sampere al pròleg: “Tots els qui coneixem l’obra poètica de l’Assumpció Forcada estaríem d’acord a considerar la nostra autora com la representant genuïna –potser l’única- d’allò que podríem anomenar poesia científica catalana”.
És un llibre, com tots els seus ple de metàfores, aquesta vegada lligades a l’Aigua com a font de vida: la pluja, les gotes, els llacs, el gebre, les flors de neu…
Com sempre us oferim un petit tast amb el poema titulat Gota abans de caure:
Rodona com una esfera del cel
cau la gota d’aigua,
frega l’aire abans d’arribar a terra
orta secrets dels núvols
que havies fet créixer
amb tanta melangia.
Si pots, estén la mà:
sabràs amb el seu contacte
com la pell es fon
amb la teva.
Davant del mirall, una dona nua es mou absent i ,de sobte, la seva mirada s’atura en el seu reflex … Als ulls la pregunta: qui t’estima? Els clou i percep en la seva pell la calidesa de la mà que no la pot estrènyer, la mirada de sorpresa en veure-la arribar, el somriure confident, les tertúlies al setè cel, les caminades per algún racó de les valls del Pirineu, la disbauxa amb els gols del Barça… En obrir-los de nou s’adona amb serenor d’un somriure imperceptible, una expressió que recorda la Mona Lisa.
Passant un dia per un carrer de Gracia vaig intuir que una mirada em seguía. Uns dies després, vaig tornar a sentir la seva mirada sobre meu. Un día no vaig poder aguantar més i la vaig buscar i ens varem mirar. En aquell instant vaig saber, pels seus ulls, que el tindria tota la meva vida. Va ser com si s´iluminés el món amb un arc de San Martí. No sols de colors, sinó d’ enteniment,de respecte, de confiança plena, de carinyo, de consol i de tendresa. En una paraula, d’ amor en majúscules.
No tindré prou temps a la meva vida de donar gràcies a aquell dia que vaig passar per un carrer de Gràcia.
Es parla molt de la bellesa, de la salut i de la integritat pròpia. Potser el més important sería veure’s un mateix, trobar-se i viure allò que realment ens fa créixer i sentir. La vida és sentir. La resta sols passa i s’esmuny, com la bellesa física.
Les dones ens hem alliberat del cos, fins i tot en la sexualitat. La famosa píndola anticonceptiva ja té 50 anys, i, tot i així continuem debatent-nos en les mateixes qüestions quan arribem a l’adultesa.
Montse Barderi, autora del llibre “Perdre per guanyar”, parla d’aquesta qüestió. Tota acció comporta una conseqüència i una responsabilitat per qui l’efectua. Realment som adultes i coherents en les nostres decisions? Aquest llibre ens parla directament i sense embuts d’aquesta veritat. D’altra banda, ens continuem enganyant comparant-nos amb d’altres dones?
La bellesa és valora per l’experiència viscuda i la serenitat que aporta. Potser seria millor deixar els castells de focs per a aquelles que vulguin viure una vida banal; i dedicant-nos a cultivar la gràcia del éssers meravellosos que som. http://www.montsebarderi.com
“El ejercito de los saris rosas”: Una apasionante historia real de lucha y superación.
Resumen del libro: “El ejercito de los saris rosas” de Sampat Pal.
Sampat Pal, una mujer de casta baja del norte de la India, se rebela contra su sociedad y se toma la justicia por su mano para poder ayudar a todos los que se encuentran en condiciones desfavorables, especialmente a las mujeres. Con este objetivo crea una banda llamada “Gulabi Gang”, el ejército de los saris rosas.
Sampat Pal no debía haber ido a la escuela. En su aldea del norte de la India, ése era un privilegio reservado a los varones. Sin embargo, consiguió aprender a leer y a escribir y, al ver la injusticia con la que eran tratados los pobres y las mujeres tanto por las castas superiores como por las autoridades del estado, decidió decir “no” a la ley de los hombres. En lugar de cruzarse de brazos organizó el ejército más extraordinario de la historia de la India. Un ejército de mujeres, vestidas con saris rosas y armadas con bastones, dispuestas a defender a los desamparados y a exigir justicia allí donde fuese necesario. Es el ejército de los saris rosas y ésta es la historia de su legendaria fundadora.
“El ejercito de los saris rosas”, un libro que muestra a una mujer luchando contra una sociedad machista y contra los poderes sociales establecidos.
El passat dissabte, 12 de desembre, l’Assumpció Forcada, poeta lligada al nostre barri, va presentar a la Casa Elizalde el seu nou poemari “Geodinàmica”, editat per La Busca edicions. L’acte va ser organitzat per l’Associació independent Dones de Catalunya.
La presentació del llibre i de l’autora la va fer la geòloga Carmina Virgili, que també és qui va escriure el pròleg del llibre. La nostra veïna i també poeta i cantautora, Fina R. Palau, va acompanyar a la guitarra la lectura (també en va cantar dos) que l’Assumpció feu dels seus poemes. La Fina va cantar-ne també un.
Mentre Forcada llegia o cantava els seus poemes, en una pantalla es podien veure imatges, que ella mateixa havia carcat, per acompanyar els textos i que van impressionar les persones assistents per la seva espectacularitat i bellesa,
Com deia la Carmina Virgili, “no és la primera vegada que l’Assumpció Forcada es refereix a la geologia: en un llibre anterior, “Evolutio”, ja ens en parlava d’alguns aspectes, però aquest hi està tot dedicat”. Cal dir que l’autora és biòloga i ha estat professora d’ensenyament secundari durant molts anys.
El que més sobta tothom que s’apropa a l’obra de l’Assumpció és “la seva capacitat d’obligar-nos a adreçar una mirada diferent sobre les realitats quotidianes”. Aquest llibre nou “és tan interessant perquè mira el món amb ulls de poeta però amb un bagatge científic que li permet, en un fascinant joc de miralls, mostrar-nos una realitat múltiple i diversa. Sense renunciar a la ‘veritat científica’ dels fenòmens geològics, ens dóna una visió més profunda, al mateix temps màgica i completament real”.
L’autora comentà en el col.loqui com en una presentació del seu llibre de poemes sobre els objectes de la casa, una dona senzilla, que el seu primer apropament a la poesia havia estat un llibre seu, li va dir “desde que leí tu poema Plancha , hasta me gusta planchar”.
L’auditori va gaudir d’aquesta trobada poètica i, fins i tot, va demanar un bis, que l’Assumpció va fer amablement, tot tornant a cantar, acompanyada de les imatges corresponents i de la guitarra de la Fina, el poema titulat Vulcanisme.
Va aprofitar per dir que “la poesia no es cosa de quatre intel.lectuals i que cada dia, cada hora, cada minut, té la seva posia. La poesia representa la vida, cal conèixer cada estat d’ànim. Ella, ens explicava, no comença a escriure si no té una idea.
Cal recuperar la poesia i, per això, primer s’ha d’entusiasmar a la persona que llegeix i, després anar avançant- Regalem-nos i regalem poesia a les persones que estimem.
Per entusiasmar-vos us fem un petit tast d’aquest nou llibre de l’Assumpació Forcada:
La Fina R. Palau, poetessa i cantautora gracienca va presentar dimarts passat el seu nou llibre a la Sala de les Columnas de la seu d’UGT. “Sinergia” està publicat per La Busca Edicions. L’edició és bilingüe català-castellà.
La Fina R. Palau participa en el Consell de Dones del Districte de Gràcia i va actuar, juntament amb l’Assumpció Forcada, també poetessa, el novembre passat en el Dia Anual de Gràcia contra la Violència vers les Dones i en la inauguració de la Plaça de les Dones del 36.
La Fina ja tenia publicats dos llibres: “Mänty” i “Fronesi”. Aquest nou poemari li ha prologat la Lídia Falcón, advocada i feminista. Es tracta d’un llibre on ens ofereix la seva visió del món, de les relacions humanes a través de metàfores relacionades amb la vinya, el seu paisatge de la infantesa, ja que ella va néixer a Sant Sadurní d’Anoia. Us oferim un petit tast amb el poema titulat “Noves pluges”:
La pluja em recorda
la infància dins l’escalfor d’un llit.
La veu calmosa de la mare,
les estrelles dintre els meus llençols,
i jo volent impedir
que el meu cos creixés.
No volia ser gran,
potser l’edat justa
és la que peregrina
pel nostre cervell.
Però la vida ens ensenya
cada dia l’altra visió
de la realitat:
esperar noves pluges.
La presència de Chantal Maillard en l’acte de celebració dels 40 anys d’existència de l’Editorial Tusquests a la Biblioteca Jaume Fuster em van fer recordar i rellegir alguns dels versos del seu inoblidable llibre Hilos. Versos com:
Siempre estan los hilos// la maraña de hilos//que la memoria ensambla por//analogía. De no ser por// esos hilos; la existencia – ¿existencia?// todo sería un cúmulo de// fragmentos – ¿ fragmentos?- bueno, destellos si se quiere.// Todo seria destelllos. Inconexos //(..) o Trazar un cero en la nada.// Indefinidamente// Trazar la nada en un círculo.//Apresada en el circulo trazando nada//Ocuparse en el círculo.// Ocuparse.//(..) Quan vaig llegir per primer vegada un poema de Chantal, em vaig quedar trasbalsada. Sensació d’haver-me llegit a mi mateixa. Entre una sintaxi entretallada i un munt de preposicions flotants, vaig anar descobrint el seu dolor, els seus silencis, les seves absències, els seus descosits, els seus fragments. Vaig anar trobant les seves superfícies i forats, les seves cases i baixos. I les escombres i les pors. Vaig anar entrant, entre el·lipsis i versos tallats, en un mon d’inusual i estranya profunditat d’existència i d’escriptura.
LLegir Chantal Maillard, amb la seva capacitat de dir i expressar l’experiència viscuda i la complexitat dels plecs de jo, em va anar obrint la possibilitat de fer una altra lectura de mi i potser de tot. De poder pensar-me més i escriure’m. D’ entreteixir-me. Entre els seus fils i els meus. http://amediavoz.com/maillard.htm
El passat dijous sis de maig del 2009, al Centre cívic El Carmel, la pintora barcelonina Esperança Pérez Calvo va presentar la seva obra “RENACIMIENTO, HOMENAJE A MIS PADRES”.
L’obra consta de 18 quadres, d’estil expressionista abstracte on el color i el traç és l’element predominant. En totes les pintures, la pintora dòna a llum a tots aquells sentiments que en paraules sería difícil d’expressar. L’exposició fou presentada per Lluís Flotats, artista i amic, qui remarcà la categoría pictòrica de Pérez Calvo, tant per l’escola rebuda, com per la seva trajectòria personal. Flotats digué de la pintora “es lliura i es deixa portar per la pintura”. Esperança va resaltar el quadre “Minotauro en su Cárcel”, tot fent una explicació de perquè el va realitzar, mitjançant la dansa. En la dansa expressà el dolor, la lluita, la desesperació a què els sentiments condueixen en un moment de la vida, i que per mitjà de la pintura i el traç del pinzell, va poder alliberar i donar-los forma. Pérez Calvo digué “El dolor serveix per alguna cosa”. L’exposicó romandrà oberta fins el proper 29 de maig. No us la perdeu !!!!! És una pintura fresca, colorista i plena de vida. Mireia Flos
