En primera persona

Consol Lacida.  Saps Estimat? Tornen aquestes dates tan assenyalades, i el teu lloc  estarà buit com aquests últims anys. I  tornaré a sentir i veure per la televisió aquell anunci dels Torrons: “Velve a casa, vuelve por Navidad”.

I sentirem  tristesa com cada any,  malgrat el temps que fa que aquella maleïda enfermetat et va  allunyar per sempre de nosaltres. I envejaré la gent de l’anunci, ja que a ells sí que els torna  la persona esperada, l´abracen, la petonegen, estan contents,  però nosaltres  no podrem fer-ho  mai més,  estimat.  Mirant l’anunci, puc sentir el tacte de la teva pell quan m´abraçaves, la teva escalfor suau, i recordo les teues paraules ”gateta t´estimo”. Veig les tevés ninetes, mirant-me plenes d´amor, no les puc  oblidar, igual que el teu somriure.

T´enyorem estimat, tant les teves filles i nétes com jo. No passa dia que en algun segon o altre no ens vinguis al pensament, que el teu record ens  humitegi els ulls, però  ara no sentim dolor ni tristesa, ara són de goig pel fet que et recordem amb  la ferida suavitzada, ja que la vida continua. I nosaltres també hem de  continuar.

Tanmateix estic contenta de poder escriure en el bloc de “Comunicadores amb Gràcia”, és una manera com si et tinguessim per uns instants a prop nostre. El més trist és que no podem fer-te una  abraçada i un petó com els de l’anunçi dels turrons. Aixì sí, tenim tants i tants records de la teva meravellosa persona! I això sols és una gran herència que mai ens la podran treure de la nostra vida.

Sàpigues que sempre estaràs entre nosaltres, estimat Salvador, per molts Nadals que passin .

Posdata: El més emocionant és anar fent camí, però mai no oblideu viatjar plenes d’esperances, amor i felicitat, amigues.  “BON  NADAL”

 Consol Lacida.  Quan remeno el cofre de l´àvia i trobo, entre moltes altres coses de records d’ella, velles postals trameses per a persones que l´estimaven, se’m dibuxa un somriure de malenconia.

Malgrat que en els nostres temps ja no és usual remetre per correu tradicional ni felicitacions, ni postals,  faig un recull  de textos  d’aquells escrits de dintre del cofre on están reposant per a l’eternitat,  els acarono amb un intens amor, perquè la meva àvia Consol, és per a mi una Dona Especial , un exemple a seguir. A més,  tenia la sort que m´estimava amb bogeria i jo a ella. La vaig tenir fins als 18 anys… i cosa estranya, va morir el mateix dia que nasqué la meva filla Gemma,  amb un quants anys de diferència:  el dia 7 de gener… també curiosament és calcada a ella físicament i té el mateix caràcter.

Les velles postals de l´Àvia diuen així:

• Bon Nadal, bones festes, bon any nou i bondat per a tothom.
• Bon Nadal i que l’any 2018 dugui saviesa i felicitat per a vosaltres i per a la vostra família.
• Els nostres millors desitjos us acompanyin.
• Sàpigues que sempre us recordem.
• Malgrat que ens separi la distància som a prop vostre, en els nostres pensaments.
• Tinguis la felicitat suficient, que et faci dolça; prou entrebancs, que et facin forta;  la tristesa  suficient que et faci humana i prou esperança perquè siguis feliç.
• Una besada a tothom, que tingueu molt Bon Nadal i molt Bon Any Nou.
• Us desitjo que passeu Bon Nadal i que l’any que comença sigui millor que enguany.
• Molts d´Anys… i moltes Fantasies.
• Felicitat I il·lusió en aquests dies que resten de l’any. I més il·lusió i esperances per al 2018 que s´acosta de mica en mica a la nostra vida.

N’hi ha moltísimes més, eren els records de tants  i tants anys.

Postdata :  Totes aquestes felicitacions us les desitjo per a vosaltres amigues meves, ja que per molts anys que hagin passat, sempre serviran… o sigui: FELICITATS.

Consol Lacida.  Aquest octubre va ser el setè aniversari de la mort d’en Salvador. Aquest desembre  es compliran anys d’un canvi en la meva vida tant en lo personal com en lo professional.  No obstant,  segueixo sense entendre com ha passat tot aquest temps tant de pressa… Crec que sóc la mateixa quan em miro al mirall, però a això li dono poca importància donat que probablement, no em disgusta com m’ha tractat el temps fins ara.

Li passa a tot el món això o només a mi?  Es tracta de portar un ritme de vida vertiginós?  De fer tantes coses alhora?  No tenim temps de parar-nos en els petits moments de cada dia?  O simplement, no volem pensar en el fet que tenim un final?

Són lents els dies d’espera, i l’espera es fa lenta i genera ansietat… Prefereixo la pressa a la impotència de no poder fer res més que esperar que quelcom passi. Al final crec que el que m’atabala, el que ens atabala, es sentir com passen els anys en un segon, i que tenim por del que ja no tornarà, com també d’envellir. Dóna por veure com la sorra cau en el fons del nostre rellotge i com es repeteixen els Nadals i els aniversaris (amb el record dels que vàrem estimar i seguim estimant, i ja no hi seran al nostre costat); o els aniversaris de les nostres amigues i les reunions de cada any amb les amigues del col·legi.

Però de moment sona el despertador, obro els ulls i prenc una determinació: sortir-me’n del pou de la depressió que porto arrossegant durant vuit mesos, i ara em sento amb força com un dia solejat i preciós. Em truca una amiga i m’invita uns dies a casa seva, les meves filles em donen bones notícies, les meves nétes aproven els estudis, surto de compres i canvio l’armari, programo un viatge o simplement m’assec a la meva butaca preferida i obro un llibre per llegir-lo amb tota tranquil·litat. Amb això desapareix el temps del rellotge de sorra, i les dates del calendari.

Es aleshores quan decideixes que es meravellós haver viscut, i que no voldries tornar enrere per res, donat que has après a gaudir de l’avui i del demà, relativitzant allò que es accessori i donant importància a lo vital. En definitiva, ens ha costat…¡Però hem après a viure!.

Postdata: Estimades amigues vull el mateix per totes vosaltres.

Puri Pérez. Cuando visitas una ciudad nueva, te informas  de los lugares de interés y de las diferentes rutas turísticas, que dicha ciudad ofrece.Últimamente, algunas ciudades han incorporado en su guía, el “Necroturismo” es decir,  visita a cementerios.De cementerios, hay muchísimos, pero algunos destacan más que otros. Como por ejemplo el  de Montparnasse  y el  Pére Lachaise  en Paris,  o el cementerio Judío de Praga. O el cementerio de La Recoleta, en Argentina,  también en Nueva York,  existen algunos, comoel Green Wood, el Sleepy Hollow  y el Woodlawn Cementery. Todos ellos guardan en sus entrañas muertes tristes, historias quebradas.

Aquí, en Barcelona  tenemos varios, pero hay  dos más relevantes. Uno  es el Montjuic  situado en la ladera de la montaña, con unas vistas espléndidas hacia el Mediterráneo. El otro es el de Poblenou, es el más antiguo ya que data del 1775; desde esa época ha sufrido numerosas modificaciones.Llama la atención las verdaderas joyas arquitectónicas de sus esculturas y panteones, los mausoleos y las criptas.Paseando en  silencio por estos pasillos, te das cuenta de lo frágil que puede ser la vida y te hace recapacitar en muchos  aspectos  de tu día a día.Pero al salir de allí vuelves a la vida cotidiana, pensando que nunca te  vas a morir. Muchos son los personajes del mundo de la cultura, de la música, de la literatura y del teatro que aquí descansan. Pero haciendo el recorrido  por ese laberinto  de tumbas, me fijé concretamente en una, es la tumba  de un tal Francesc Canals Ambrós  1877-1899  más conocido  como el Santet de Poblenou. Segueix llegint »

Puri Pérez. Quzá la mayoría de vosotros ya conocéis los lugares que os voy a nombrar ahora. Yo, solo conocía  la Rotonda, así que conocer estos lugares y su historia ha sido un placer.

Tengo una amiga que es una enamorada de Barcelona y de la obra de Gaudí.Una vez al mes, hace salidas culturales por la ciudad. Ella nos transporta al pasado, y nos lleva por rincones llenos de curiosidades, de jardines, de palacetes y damas con vestidos largos.Este mes escogió la parte alta de la ciudad, comenzó su visita en la Torre Andreu, más conocida por la Rotonda, un edificio modernista  neoclásico que fue construido en 1918 en los pies de la montaña del Tibidabo. Se convirtió en un suntuoso hotel llamado Metropolitan donde se reunía  toda la burguesía de esos años, en su espléndido jardín se daban toda clase de eventos. Seguimos nuestra visita a la finca Tamarita  que pertenecía a la familia Craywinckel, esta familia se la vendió a la familia Mata un rico industrial algodonero, que construyó una gran mansión  y unos jardines con fuentes, cascadas y esculturas, todas ellas diseñadas por el arquitecto y paisajista Nicolau Maria Rubió i Tudurí. Durante la guerra civil  se convirtió en una checa de la policía soviética. Muchos republicanos sufrieron prisión y tortura en ella. Hoy la casa Mata acoge la Fundación Blanquerna. Segueix llegint »

Puri Pérez.  Este verano como en años anteriores  pensamos en hacer una escapada en vacaciones. Al principio teníamos varios  destinos para escoger, pero dado que en estas fechas todo duplica el precio, y estaba todo saturado, decidimos  hacer una escapada por tierras segovianas.

He de decir que tanto a mi marido como a mí  nos ha gustado. Nuestra primera visita  fue a Segovia. Situada en las confluencias de dos ríos, el Eresma y Clamores, al pie de la sierra de Guadarrama. Nada más entrar  ya ves la impresionante obra de ingeniería  que  dejaron los romanos, el acueducto  con más de ochocientos metros de largo  y ciento sesenta y siete arcos, en la parte más alta tiene veintiocho metros de altura.

Después de hacer fotos y callejear tocaba comer,  un dilema, tantas ofertas  tantos  asadores y al final nos decantamos por uno, Casa Duque,  un mesón del año 1895  donde  se come lechazo asado  o cochinillo. Después de pensarlo,  con muchas dudas,  elegimos el cochinillo , para que no se diga, pero este manjar para algunos , para nosotros  fue una pequeña decepción , lo mejor el postre , el ponche segoviano,  un pastelito cremoso,  una delicia.

Segovia  tiene pueblos serranos, labriegos, de piedra, de ladrillo y teja, pueblos como Pedraza famoso porque en él se ruedan muchos anuncios de tv,  Sepúlveda, Cuellar, Riaza  Ayllón  todos  ellos  como si el tiempo se hubiera detenido,  con sus grandes plazas, sus  castillos, su historia.

En este viaje  me he dado cuenta  que,  como sucede en la mayoría de los pueblos de interior, hay mucha gente mayor, no hay jóvenes;  en invierno quedan solitarios mientras que en verano duplican sus habitantes, por las vacaciones, las fiestas , pero aún así son pueblos tranquilos y pasear por ellos  y contemplar  esas casas  y esas calles de piedra  es como regresar al  pasado e imaginarte como debía ser la vida de antaño .

Consol Lacida.  Creure que tenim el futur a les nostres mans és com arma de doble fil : per un costat, ens dóna seguretat,  però per l’altre ens porta un gran buit. Començar de nou, hem de tancar cicles, i deixar-nos anar perquè algunes coses ens han sortit malament, i potser inclús algunes ens han fet molt de mal. Tornar a començar és pensar que hem de canviar amb la nostra vida i que és necessari sanar ferides per mirar cap al futur.

És probable que donis voltes al mateix record de coses que ens ha fet mal, però sapiguent bé que em d’avançar moltes vegades no sabem com fer-ho pensa que lo principal es saber sortir-ne.

El temps  és fonamental en les situacions que ens trobem perduts, ja que  així podem reconstruir la nostra vida, i això vol dir que alguna cosa  ha canviat dins nostre, perquè no som els mateixos, és necessari que ens coneguem de nou.

Aquest procés té unes anades i tornades que suposen un gran esforç per a nosaltres. No mirar enrere per seguir endavant és molt dur, acceptar quelcom que no entenem és una cosa super difícil, aprendre a viure sense allò amb  que comptàvem és desolador, veure com algú se’n va abans de temps del nostre costat ens pot superar. Segueix llegint »

Consol Lacida.  Envellir és una sort, un cert regal, com tenir canes, arrencar fulls dels calendaris, complir anys ha de ser sempre un motiu d’alegria. Però viure sempre fa que. al llarg del temps, també tinguem arrugues en el rostre i algun obstacle en la salut.

Per això hem d’agrair l’oportunitat de complir anys, ja que gràcies a ells podem compartir moments amb les persones que estimem, podem gaudir del goig de la vida, dibuixar somriures i donar amor.

No hem de pensar en la bellesa com un càstig o amb admiració, perquè al complir anys ens fa mirar enrere i veure que hem fet durant els anys passats,

Cada dia significa molts minuts per a realitzar noves accions i poder aprofitar les que sorgiran al nostre voltant.

No lamentis envellir, la vida és un regal que no tots tenim el privilegi de gaudir, és un conjunt de sospirs, ensopegades, de plaers, i sofriments. Per això en si mateixa es meravellosa i dono gràcies per cada any complert. Segueix llegint »