En primera persona

Puri Pérez. Este verano, mejor dicho estamos viendo, como por televisión y otros medios, la avalancha y el despliegue tan brutal de personas que huyen de su país, de la guerra y la crueldad. Siria lleva más de cuatro años sumida en una guerra civil, es por eso, que miles y miles de personas buscan en otros países la paz, la libertad y la dignidad. Para ellos tiene que ser muy duro, dejar sus familiares, amigos, casas, algunos lo han perdido todo, otros también perdieron su vida en esos mares, todos hemos visto esas imágenes del pequeño ahogado en la orilla de la playa. Desde esta página, mi memoria para todos ellos. De igual manera para todos esos españoles que huían hacia Francia o América de una guerra civil cruel, y una España dividida y devastad

Yo pertenezco a un club de excursionista y solemos hacer rutas por toda Cataluña. Este año la hoja de ruta es, Camí del Nord o del Canigó llamada la Ruta de l´Exili. Es un sendero con memoria histórica. Este camino surca varias comarcas, comienza en el Maresme, Vallés Oriental, La Selva, Garrotxa, y el Ripollés. Estos senderos recuperan el trazado que seguían los miles de exiliados a través de los Pirineos hacia tierras francesas, entre los meses de enero y febrero del 1939 huyendo de la ofensiva de las tropas franquistas.

Sé que es un tema muy manido, pero las noticias de estos días me han hecho pensar en todo este problema que está desbordando a Europa. Aquí os dejo este pequeño y sencillo escrito, pensando en todas las personas víctimas de los locos que gobiernan, llevando a su país hacia la destrucción y el caos. ( veure  post següent)

Consol Lacida. Es fantàstic recordar sensacions, moments i pensaments. Allà, en els nostres paradisos i en la meitat de l’estressament i esgotament de cada dia. Practicar-ho bé és un exercici fantàstic i si més no, creus que arribes a tot. Tanca els ulls i situat mentalment en un lloc, paisatge o moment. Veuràs que a l’instant et baixen les pulsacions i pots dibuixar un somriure.

Es una sort tenir un lloc on tornar a sentir-te segura, un lloc  on no puguin arribar els problemes o al menys, un indret on puguis aparcar-los. M’agrada observar el mar, mirar l’horitzó infinit i sentir el seu soroll compassat tocant-me la pell humida i salada. M’agrada el camp amb les seves olors a farigola de lavanda, entre d’altres aromes que et dona la natura. M’agrada deixar passar les hores amb un bon llibre a les mans. M’agrada tornar a casa desprès d’un dia esgotador i dir, quan entro per la porta: Salvador ja sóc aquí, com a casa no s’està en lloc! Gaudeixo d’una trobada o dinar amb la família, les meves filles i les meves netes, de reunió amb amics, d’una bona copa de vi i que les hores passin sense pensar o sense fi.

Em costa escollir un sol lloc on ser feliç perquè són instants que m’agradaria poder guardar-los a dins d’una caseta i obrir-la, de tan en tant. La fantasia sempre és efímera: la nostra responsabilitat es procurar cuidar el moment i ser conscients del que ha passat, atrapar-ho i gaudir-ho. Encara que el millor encara ha de venir, cal mirar temps enrere i reviure els instants feliços de la nostra vida, però mai per enyorança sinó per amor.

Feliç mes de Juny i els seus moviments.

Consol Lacida. La definició d’amistat seria aquell afecte personal pur i desinteressat que compartim amb una altra persona, que neix i es fa fort amb el tracte.

Percebo l’amistat com un valor de la relació entre dues persones que comparteixen, creixen, es coneixen i sobretot s’accepten, amb opinions iguals o potser desiguals, amb virtuts i defectes. L’amistat es basa amb la confiança i l’ajut d’un altre en tots els moments que sigui necessari.

L’amistat no depèn del contacte físic ni del cada dia, un amic et pot parlar a cents de kilòmetres per telèfon i et pot ajudar en moments difícils de la teva vida, compartint alegries i penes, podeu riure i també plorar  junts . Per a mi els passos principals per duu a terme una bona amista són: la confiança, la lleialtat, la sinceritat, el suport i la simpatia, així com l’amor senzill entre ambdós.

He llegit a la bíblia, que l’amistat es considera com un bé que no es pot pagar amb res de res, que no té preu és un tresor preciós. Per això cito francament un “Ella” doncs un amic és un escut poderós i el que el troba té a les seves mans un tresor immens per sempre.

Dedicat a vosaltres, amigues meves de l’escriptura.

Per a mi sou un bàlsam a la meva vida, doncs gaudeixo quan estem reunides, de tant en tant.

 Núria Novell. Vaig néixer i créixer en el barri Gòtic i és on tinc les arrels de la meva infantesa, corrent per aquells carrerons de pedra, jugant a la Plaça del Rei, berenant i bevent aigua de la Font de la Plaça de Sant Just. Quan plovia es creava una atmosfera tranquil.la, no hi havia ningú pel carrer  i sortia a passejar pels voltants de la catedral, per les gàrgoles queia un xorro d’aigua i jo passava per sota amb el meu paraigües. Per les pedres de la Catedral buscava alguna senyal que haguessin deixat fa milers d’anys, les llambordes del terra brillaven com mai i els meus passos ressonaven en el silenci. Semblava que em transportava a altres temps.

Pujava a la part més alta de la Barcelona dels romans, el Mont Taber, just davant del Centre Excursionista de Catalunya, passava per sota del Pont dels Sospirs, anava a comprar el pa a la Baixada de la Presó i agafava el metro a la Plaça de l’Àngel. Vaig anar a les monges al carrer Lladó i casi cada dia anava a veure les 13 oques del claustre de la catedral. En aquell temps no hi havia ningú i moltes vegades em posava a estudiar . M’impressionava molt la baixada de Santa Eulalia on, segons em van explicar, la van tirar dins d’ una cuba plena de ganivets, la font del Museu Marés era molt tranquil.la durant la setmana. Passejant,  anava a veure l’exposició de quadres de la sala Parés, allà em van ensenyar a mirar un quadre.

Quan era molt petita i passava per davant de la Generalitat per anar a l’escola, un mosso d’esquadra em feia l’ullet. Per Nadal passava per la baixada del Bisbe i anava a mirar les paradetes a on compraven l’arbre, tot un ritual. Amb el meu germà anàvem a jugar a la Plaça de Sant Felip Neri i tiràvem la pilota a la Font. De més gran vaig anar al carrer Trompetes del Rei Jaume i a la Crida a la Solidaritat però quan ens van posar una bomba, vam anar al Passatge Crèdit. Segueix llegint »