Raquel Beneito. Ahir, no va ser un dia com qualsevol altre, va ser un dia diferent. Va ser un dia d’aquells que dius: aquest moment sí que val la pena. D’aquells moments que n’hi ha pocs. Moments en què connectes amb la terra, aquella que et fa sentir bé i et fa sentir identificada. Us parlo de Montjuïc, un tros de terra que pertany a Barcelona, la meva ciutat i la de la meva estimada família materna. Asseguda a les escales del Museu d’Art contemplo la ciutat i això em fa sentir a gust, em sento alegre i amb un gran sentiment de pertinença. És per això que em ve el cap el tema de la independència. Però, vet aquí, en aquell mateix instant recordo la terra de la meva àvia paterna, la meva també estimada Burgos. Per als qui no ho sàpiguen, meravellosa terra castellana. Em poso a pensar i… també m’agrada la seva plaça, on vaig passar un estiu inoblidable, la morcilla, el Cid… Així doncs? On m’ubico? Quin dilema! Doncs, m’ubicaré al mig, entre dues terres.
Castilla i Catalunya com sabeu són dos comunitats que formen part d’un mateix estat, Espanya. Estan unides però són diferents, tenen la seva pròpia història, cultura i gent irremeiablement, també diferent. Potser amb una altra consciència i visió d’Espanya. Malgrat això, però, perquè aquesta reflexió? Què té a veure amb la independència? Per un moment siguem realistes, deixem de banda el sentiment de pertànyer a un lloc o a un altre, el sentiment només decidirà on volem viure, perquè som totalment lliures de viure on vulguem, on ens sentim més a gust. Però tinguem seny, Espanya està passant per un mal moment i si Catalunya decideix embarcar-se cap un altre port, perquè no fer-ho? Si així ho ha triat es responsabilitat seva. Ella mateixa afrontarà les conseqüències que puguin venir, però no per això jo “odiaré més al papa Castilla i estimaré més a la mama Catalunya”, no pas, deixem d’infantilitzar una situació prou seriosa. Simplement hauré decidit formar part d’un lloc que crec que pot ser més productiu pel futur de la gent i sobretot, dels joves. Segueix llegint »
Raquel Beneito. Tinc vint-i-un anys. i em considero un noia positiva i centrada, amb ganes d’aprendre i poderformar part del món professional. Avui, però, em trobo amb un impediment: la crisi laboral. Primer m’agradariaremarcar que escric això no només com a criteri personal sinó perquè estic segura que parlo en boca de molts de nosaltres, els joves del segle XXI. I és que som un col•lectiu molt vulnerable davant d’aquesta situació. Si, ho repeteixo: SÓM VULNERABLES. Ens ha tocat créixer amb aquest pes afegit. No obstant, es curiós…no ens falten ganes de treballar!
“Cuando mi madre tenía que salir, yo amamantaba a mi hermana y a mi hija a la vez. Cuando salía yo, ella lo hacía con su hija y su nieta”
Consol Lacida. 
Puri Pérez. 
Puri Pérez.Cada mes recibo en casa una revista de una cadena de gimnasios que omito para no dar publicidad.
