Literatura / Ficció

Consol Lacida. Hiromi Kawakami(Toquio 1058) va estudiar Ciències Naturals, i va ser professora de Biologia fins el 1994, quan va aparéixer la seva primera novel·la. Els seus llibres han estat  guardonats amb els premis literaris més prestigiosos, que l´han convertit en una de les escriptores japoneses més llegides. La novel·la  que presentem és el seu primer llibre traduït al català i va rebre el premio Tanizaki; també fou adaptada al cinema amb gran èxit sota la direcció de Kuza Mitsuhiko l’any 2003. Així mateix l’ artista Jiro Taniguchi va realitzar una versió Manga del llibre, el  2008. També s’ha traduït al castellà “Algo que brilla como el mar” (2010 ) i la recopilació “Abandonarse a la pasión” (2011).

El cel és blau, la terra blanca

L´autora ens apropa a la cultura japonesa amb les eines imprescindibles i aprofita cada element per comunicar. Kawakami en explica una “una historia d´amor”  rica  i autèntica,  plantejada des del punt de vista d´una dona. Kawakami defineix els dos personatges principals de manera fluïda.Ens sedueix i fa comprendre el seu caràcter i les  seves manies després d´un munt d´anys de soledat. Tsukiko, de 38 anys, creu que no necessita res ni a ningú per omplir la seva vida.Es una dona solitària i bevedora. Els dies són tots iguals, i menjar i beure sake i cerveces a les tavernes és el seu únic passatemps. Coincideix en la “taverna de Satoru amb el “mestre”, un antic professor de l´institut del qual no recorda ni el nom i que, en la seva vellesa, porta un ritme de vida similar al de Tsukiko. La seva relació acaba consolidant-se després d´un seguit de trobades i d´un continu estira i arronsa.

L´obra transcorre tranquil·lament. Els capítols són relats curts, que no tenen principi ni final. El seu conjunt dona forma a l´obra. L´autora inclou en la novel·la tres episodis que obliguen als personatges a interactuar fora de l´hàbitat natural ( la taverna) i que ens donen informació extra: buscant bolets, cirerers florits….i  a l´illa.  És en aquests relats on coneixem  plenament a Tsukiko i al “Mestre”. Segueix llegint »

Conxa García. Gioconda Belli va néixer el 1948 a Managua, Nicaragua. És una poetessa i novel.lista que gaudeix d’un ampli reconeixement internacional. El seu pare era empresari i la seva mare fou fundadora del Teatre Experimental de Managua. Gioconda fou la segona de cinc germans. Va estudiar secundària a Espanya i va obtenir un diploma en Publicitat i Periodisme a Filadelfia, Estats Unit. S’ha casat tres vegades i té tres filles. Des del 1990, Gioconda alterna el seu temps entre els Estats Units i Nicaragua.

Ha escrit poesia, contes i novel.les. Com ha deixat patent més d’una vegada és una dona orgullosa de ser-ho.

 El país de las mujeres

 És una novel.la amb un tema original: un petit país imaginari on les dones arriben al govern elegides democràticament, amb unes idees molt innovadores. Ja deia Harold Pinter, parlant de Gioconda Belli, que era “una de les escriptores més ingenioses de Centro-Amèrica… un talent original i meravellosament lliure”. Si hem de jutjar-ho per aquest llibre i per alguns poemes i contes que li coneixem, hi estaríem totalment d’acord.

El seu conte El taller de las mariposas comença “Ah! -exclamó Odaer- a veces a mi también me gustaria ser como tú (parla amb un gos), ser feliz con que las cosas sean como son, pero no puedo. No podré descansar hasta que no pueda diseñar algo que sea tan bello como un pájaro o una flor.” I, aquest personatge també diu “para mi la vida no consiste solo en defenderse. Me siento responsable por hacerla más bella para los demás. me gustaría pensar que muchas plantas, animales y seres humanos disfrutarán con la belleza de mis diseños…si es que algún día logro lo que quiero”.

Això és el que fa Gioconda Belli en aquesta novel.la: aconseguir fer realitat el seu somni de felicitat per a totes les persones que habitem aquest món, encara que sigui a través de la ficció, que permet a l’escriptora crear i modelar el món d’una altra manera.

Les dones del Partit de l’Esquerra Eròtica són les protagonistes i  aconsegueixen netejar el seu país com si fos una casa deixada: l’escombren i li treuen la pols fina a deixar-lo brillant i polit. Segueix llegint »

Núria Novell.Carson Mc Cullers neix el 19 de Gener del 1.917. El seu veritable nom era Lula Carson Smith, a  l’any 1930 és fa  anomenar Carson, neix en el sí d’una família de classe mitjana. Després de fer estudis a la Universitat de Columbia i a la de New York University, va publicar l’any 1936 un relat “Wunderkind”. Inmediatament va començar a treballar en la seva primera novel.la “The Heart a Lonely Hunter”, inicialment titulada “El Mut”.

L’any 1937 es va casar amb Reeves McCullers i va viure a Charlotte (Carolina del Nord) on va concloure “el Mut” que va ser publicada l’any 1940 quan tenia 23 anys. Després de divorciar-se del seu marit, se’n va a Brooklin i coneix a l’escriptora suïssa, Annemarie Schwarzenbach amb qui que manté una relació sentimental, al mateix temps apareix la segona novel.la  “Reflections in a Golden Eye”. Més tard coneix a l’escriptora Katherine Anne Porter amb qui  també, manté relacions. El 1941 un atac celebral la deixa hemiplègica. En 1945 torna a casar-se amb Reeves. L’any 1946 va publicar la tercera novel·la “Frankie Addams”, va  iniciar un viatge a Europa amb el seu espòs. Arran de problemes de salut va intentar suïcidar-se i va ser hospitalitzada a Nova York.

L’any 1952 es va instal.lar a França amb el seu marit (Bachivillers). L’any següent va tornar als Estat Units després del suïcidi del seu marit. La seva quarta i darrera novel.la “Clock Witnout Hands” va ser publicada l’any 1961. Els últims anys de la seva vida va patir dolors constants que li feien tenir una invalidesa considerable, tot i així seguía amb la seva activitat social i intel.lectual. Després de patir diversos  atacs de cor, va tenir un càncer de mama i va morir a conseqüència d’una hemorràgia cerebral el 29 de setembre de 1967 a Nova York.

El corazón es un cazador solitario

La novel·la comença narrant la relació entre dos amics íntims, John Singer y Spiros Antonapoulous, dos sordomuts, i retrata les misèries dels protagonistes. L’autora ens fa un retrat de l’Amèrica profunda, la més desolada ,un món de sord-muts, mirons, ens ensenya diferents matisos de la soledat. Ens parla de temes com la religió, la política (comunisme), l’esclavitud, l’alcoholisme, el racisme,els problemes amb les armes, la llibertat, la mort i el trànsit del dol.

Sara Reñé. Auður Ava Ólafsdóttir (Reykjavík, 1958)és professora d’història de l’art a la Universitat de Reykjavík i directora del Museu de la Universitat d’Islàndia. És autora de Upphækkuð jörð (Terra aixecada),1998, i de Rigning i nóvember (Pluja de novembre), 2004, amb la qual va obtenir el Premi de Literatura de la ciutat de Reykjavik. Rosa càndida, la seva tercera novel·la i primera publicada en castellà,  ha tingut un gran èxit de públic en el nostre país. En les seves novel·les Ólafsdóttir trenca amb els motlles i estereotips tradicionals sense deixar d’ocupar-se dels conflictes filosòfics i vitals bàsics. Les seves novel·les estan plenes de símbols i coincidències i destaquen per les seves múltiples capes de significat i la seva creació d’un nou paradigma masculí.

 Rosa cándida

És la primera vegada que llegeixo un llibre de l’autora islandesa Auður Ava Ólafsdóttir  i he quedat atrapada per la seva forma de narrar. A Rosa Candida, Olaffsdottir explica el recorregut vital de Arnljótur, un jove enamorat de les flors i les roses. Després de la mort de la seva mare,Arnljótur, pren la decisió de deixar la seva familia i viatjar a un altra país per reconstruir un antic i bell roserar.

La novel.la ens parla amb i sensibilitat de la vida quotidiana i de les relacions del jove jardiner amb aquells que l’envolten i amb ell mateix. Tota la narració apareix esquitxada de converses i de petits detalls domèstics i familiars; els menjars, les compres, els vestits, els espais. La presència del paisatge,  les olors, les sensacions i les flors impregnen  la vida dels personatges.

Al llarg del seu viatge, el protagonista va afrontant tot tipus d’experiències vitals: la mort, la malaltia, l’amistat, la sexualitat, el treball, la paternitat, l’amor,….El relat en primera persona ens permet conèixer els seus dubtes i les seves incerteses, la seva estranyesa davant del món. No obstant, agafa decisions, i, trencant tots els tòpics, busca les seves pròpies maneres de fer i ser, més enllà dels comportaments més habituals i establerts. Arnljótur encarna un nou model de pare, unes noves formes d’encarar i viure la paternitat, compromesa i implicada.. “El meu llibre és una oda a l’home, a la nova masculinitat; és totalment antiviking” afirma Olaffsdottir. Segueix llegint »

Yasmina Reza: judía francesa descendiente de un padre Sefardí y de una madre música también de religión judía. Brillante escritora acreedora de varios premios de las letras francesas. Felices los felices es un libro de cuentos cortos que la autora, con una habilidad asombrosa va entrelazando y que no son tan independientes unos de otros como parecen.

1º – Roberto Toscano: Una situación muy común en nuestros días. Un matrimonio Roberto (periodista) y Odile (abogada) están en un centro comercial  haciendo la compra de la semana. Él está impaciente, ya que tiene que acabar un artículo para esa noche. Ella indiferente sigue en su tarea de consumista, haciendo las clásicas colas que todos padecemos en estos tiempos. Como llevan muchos años casados, ella no le hace ni caso.

Segueix llegint »

Puri Pérez.Una tarda qualsevol, vaig arribar a casa.

En entrar al rebedor i deixar les claus de casa a un petit calaix del moble, em vaig fixar que algú havia agafat les cartes de la bústia i les havia deixat a sobre de la taula del menjador, potser el meu marit o la meva filla. Vaig anar cap a l’habitació i em vaig posar còmoda, un pantaló gris de punt i una samarreta blanca del meu marit. M’agradava posar-me samarretes seves, amples, suaus i velles. No hi havia ningú a casa, estava sola. Vaig posar la meva música preferida, i vaig començar a obrir les cartes, com sempre els rebuts del gas, la llum, la nòmina…, però al final a sota de totes hi havia una que em va cridar l’atenció: no duia remitent, però posava el meu nom; això em va posar una mica nerviosa, les mans em tremolaven i el cor em bategava més fort.

Els meu ulls no podien creure el que llegien, era una nota del meu marit, i deia així: “Estimada

Elena, em sap molt greu, no vull fer-te mal perquè sempre t’estimaré, han sigut uns anys extraordinaris, ets una persona encantadora i sobretot ets molt bona mare, i també vull que sàpigues que estimo molt a la nostra filla i crec que ja és suficientment madura per comprendre  aquesta situació, però ara tinc clar que aquesta elecció que he pres és la millor per a nosaltres. Sé que sóc un poruc, però ara per ara no tinc el valor de posar-me davant teu i de la nostre filla i mirar-vos als ulls. Crec que la nostra relació  ha tocat fons, i tu mateixa te n’has adonat, així doncs seria enganyar-nos continuar amb aquesta relació.

Espero que sàpigues perdonar-me i que no em guardis rancúnia.

Ja t’avisaré per parlar amb tu i amb la nena, i recollir les meves coses. Sempre estaràs en el meu cor,

Pablo”.

Em vaig aixecar i vaig apagar la música, no plorava, tan sols volia silenci. Estava trista perquè sé que ell tenia raó, que la nostra relació feia temps que ja no funcionava, i he d’admetre que ha estat més valent que jo, i ara, em sap greu dir-ho però jo també em sento alliberada. Gràcies Pablo, jo també sempre et portaré al meu cor.

Una tarda qualsevol.

Un dia qualsevol.

Un moment qualsevol et pot canviar la vida.